Newsletter

Psicosi amb els habitatges

1
Es llegeix en minuts
Psicosi amb els habitatges

Manu Mitru

Gairebé tots nosaltres hem tingut una conversa l’última setmana sobre la possibilitat que es cremi l’edifici en què vivim com es va cremar el de València. Han sigut debats en què s’han entremesclat l’empatia amb els afectats i el pur egoisme de quedar-nos sense res de la nit al dia. Des d’aleshores s’ha desencadenat una certa psicosi que, com en molts altres casos, té una base de prudència però també algunes dosis de temeritat. Algun mitjà conservador fins i tot ha arribat a demanar una revisió general del parc d’habitatge i ha vinculat l’accident amb la bombolla immobiliària de principis de segle.

Notícies relacionades

El que necessitem és entendre. Carlos Márquez ens aporta avui dues dades significatives: la majoria dels edificis catalans no superen la inspecció tècnica quan la passen i més de 1.500 blocs catalans van ser construïts amb el mateix sistema que el de València que va crear l’efecte xemeneia en l’expansió del foc. Dades perquè cadascun de nosaltres prengui decisions racionals i posi en marxa els mecanismes de control raonables, ni més ni menys.

En la que Ulrich Beck va anomenar la societat del risc, els accidents són negligències i la resposta automàtica és generar sistemes de protecció per evitar-les. No importen els costos. No importen els terminis. El que interessa és quedar-nos tranquils pensant que no tornarà a passar. La resignació ha estat un error secular. Però aquesta arrogància de pensar que, si evitem tots els errors possibles, serem immortals tampoc sembla un bon negoci. Sí que ho és per a les companyies d’assegurances o per als professionals que emeten informes preventius. Cal ser prudents i, evidentment, perseguir les imprudències, les negligències i les estafes. Si hi va haver res d’això a València ho hem d’aclarir. Però partint de la base que el risc zero no existeix o si existeix no ens el podem pagar. Ni negligents ni arrogants.

Temes:

Vivenda