Una fàbrica de desil·lusions

En les crisis, és a dir, en gairebé tots els dies de la vida, el present s’acaba convertint en un lloc infecte. És una etapa insuportable a la qual et sembla que has anat a parar després d’una espiral de baixeses, després de les quals només et surt dir: "Es veia venir". Abans o després, el present sempre defrauda. No és que sigui culpa teva, compte; només faltaria. En tot cas, és culpa dels altres, que ho han espatllat tot. Prou fas tu, que et mantens a la superfície.

Sovint, la conseqüència del present que t’ha tocat viure és que t’agafa per lloar els vells temps..., aquests sí que eren bons temps. Envoltat de pors, pèrdues, frustracions, mediocritats, tries la nostàlgia. De sobte, el que recordes de la teva vella vida et resulta meravellós. La memòria, i una mica l’oblit, ho romantiza tot. És una altra modalitat de desgràcia. Fa unes setmanes, me’n vaig anar amb dos amics a un lloc molt fred, i al pujar al cotxe de lloguer vam advertir que no es veia res. El parabrisa estava congelat. Vaig sortir a raspar el vidre. Va ser fascinant descobrir que el gel no estava per fora, sinó per dins. Em va sortir dir que m’agradaven més els cotxes d’abans, tant és si molt pitjors, com quan als 80 Raymond Carver va dedicar aquell poema al seu desgavellat automòbil, del qual explicava que no tenia calefacció, ni roda de recanvi, ni frens, ni llums davanters, ni seient posterior. Era el cotxe en què havien vomitat els nens, en què havia vomitat ell, en què es va escapar de restaurants sense pagar, amb què va atropellar un gos i no es va aturar, el que va passar de mà en mà, el que no tenia documentació, el que tenia un forat al silenciador, el que no tenia silenciador. "Era el cotxe dels meus somnis. El meu cotxe", deia.

Passat esplendorós

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

El vell món, els vells costums, els vells defectes, els vells plaers, els vells progressos, les velles tonteries, els vells amics, ens semblen ara el súmmum; i el present, una porqueria inacceptable, impròpia de gent amb el nostre passat esplendorós. Relacionar-s’hi genera friccions, és igual en quin moment de la història ens situem. Rafael Maldonado compartia fa uns dies una carta de Flaubert en la qual l’autor francès, a l’altura del 1871, escrivia: "¡En quin món entrarem! ¡Paganisme, cristianisme, xaronisme! Aquestes són les tres grans evolucions de la humanitat. És trist trobar-se al principi de la tercera".

El present és en tots els temps una màquina de fabricar desil·lusions. Qui no es podria imaginar un senyor de l’edat de ferro, fagocitat davant el que els queia damunt, enyorant l’edat de pedra. I així sempre. Quan va començar a introduir-se l’electricitat a les llars, es van escriure cartes als diaris protestant perquè destruiria la convivència familiar, perquè ja no hi hauria motius per reunir-se al voltant del foc. Hi va haver fins i tot un psicòleg cèlebre que s’alarmava pel fet que, amb la llum, la gent jove deixaria de sentir la connexió amb el crepuscle i els moments contemplatius que provocava. Sempre el pobre present..