Deu anys d’escalada

La doctrina destil·lada per la Conferència sobre Seguretat de Múnic aquest últim cap de setmana no deixa lloc a dubtes: els països europeus no poden ajornar decisions transcendentals per afirmar la seva autonomia estratègica i per disposar d’instruments de dissuasió davant l’amenaça que ve de l’Est i el risc de punyalada per l’esquena des de l’altre costat de l’Atlàntic en cas de reelecció de Donald Trump. Ursula von der Leyen i Josep Borrell, entre altres intervinents, han posat l’accent en la necessitat de posar fil a l’agulla d’acord amb el que han repetit Emmanuel Macron i Olaf Scholz.

Ningú va pensar fa una dècada que l’atmosfera s’enverinés d’aquesta manera, però han sigut moltes les veus que durant aquest temps han advertit de la vulnerabilitat europea per la seva falta d’una política comuna exterior i de defensa. Davant aquesta dada s’alça la cohesió interna de l’autocràcia russa, amb Vladímir Putin a un mes de ser reelegit president i l’oposició brutalment silenciada o a l’exili, sense possibilitat d’influir en una opinió pública adormida per la censura i la propaganda. La mort d’Aleksei Navalni en una presó del cercle polar àrtic, amb totes les traces de ser un crim d’Estat, és molt més que un avís a la dissidència, és un missatge inequívoc a Occident: és Putin qui fixa en exclusiva les regles del joc sense reparar en mitjans i en vides.

En tot el que envolta el desenvolupament dels esdeveniments les últimes setmanes –el tarannà de Putin en l’entrevista amb Tucker Carlson, la retirada ucraïnesa d’Avdíivka, l’ordre de recerca i captura de Kaja Kallas, primera ministra d’Estònia– hi ha un component d’escalada en el desafiament del Kremlin. "Això només és el començament", ha dit un portaveu del Ministeri d’Afers Estrangers de Rússia a propòsit de Kallas. L’amenaça no hauria de caure en sac foradat perquè és perceptible un increment del risc en l’envalentiment i els ressorts de la crispació alimentats per Moscou, i en el debilitament de Kíiv. Ningú en el seu seny pot desitjar la cronificació d’un conflicte militar i menys la seva extensió. Però les dades de l’última dècada fan urgent prendre mesures preventives de contenció. No hi ha titubejos a l’hora de mantenir l’ajuda militar econòmica i militar a Ucraïna. I resulta cada vegada més difícil de discutir la necessitat d’un rearmament dissuasori al flanc europeu de l’OTAN. I no perquè ho exigeixi en tons d’esbirro Donald Trump..