¿Com estàs? Bé, ¿i tu?

Fa uns dies, al saludar un amic, aquest em va preguntar, com és habitual entre persones que se saluden, "¿com estàs?" i jo, com també és habitual, li vaig respondre: "Bé". Al ser un amic de confiança em va dir que no em creia. Que no coneix ningú que estigui bé. Allò em va fer riure perquè no pot tenir més raó. A tots ens passa alguna cosa, que, en una mesura o una altra, ens impedeix estar bé.

És curiós constatar que respondre que un està bé s’ha tornat un convencionalisme. Tots sabem que qui ens fa aquesta pregunta la majoria de les vegades no la fa realment per saber com estem; ni tu tampoc, potser, vols respondre-li perquè o no ve al cas, o perquè no es tracta de la persona amb qui voldríem sincerar-nos.

Ens costa confessar que no estem bé. Potser és perquè creiem que no s’espera de nosaltres que diguem que estem malament.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Per a moltes persones expressar els veritables sentiments no està ben vist. Les dones tenen més propensió a sincerar-se entre elles. Les seves confidències són bones per alliberar moltes coses que porten dins; no obstant, per regla general, als homes ens és molt més difícil. Tinc alguns amics, molt pocs, amb els quals no m’importa explicar-los com estic, i d’altres als quals no sento que pugui fer-ho. I conec altres persones que malgrat la confiança que se’ns suposa, sempre em diuen que estan bé. ¡I és impossible que estiguin sempre bé! Gent amb qui comparteixo hores i amb qui parlem d’infinitat de temes, i que quan es voreja el personal, apareixen les retraccions i la cosa s’esquiva amb mà de seda. Als homes ens costa mostrar les nostres flaqueses, un absurd i atàvic complex que ens limita molt a l’hora de mostrar-nos; a més no volem que socialment se’ns vegi com algú amb problemes. El "tot controlat" està més ben considerat; detestem que diguin que som "una persona amb dificultats".

Continuaré dient que estic bé quan em preguntin com estic. Seguiré el formalisme perquè davant un món en el qual tothom està bé, no vull ser, de sobte, l’ovella negra.