Feijóo sap el que fa

Fins i tot desconeixent les raons de l’aparent canvi de guió revelat per l’entorn d’Alberto Núñez Feijóo sobre les negociacions al voltant de la llei d’amnistia, el cert és que no impliquen un canvi dels seus plantejaments des de les eleccions del 23-J. El que sabem ara és que Junts va arribar a enviar al PP un esborrany de les seves exigències. I que el PP el va rebutjar per considerar-lo inconstitucional i no perquè pensés que l’amnistia podria ser un camí transitable. També sabem que, com havia dit anteriorment, només va estar disposat a considerar un indult de Carles Puigdemont si prèviament s’entregava a la justícia, es penedia i acceptava les normes de l’Estat de dret. El que pot cridar l’atenció o desconcertar propis i estranys és el moment en què els dirigents del PP han decidit recordar el que va passar l’agost de l’any passat. Algunes veus ho relacionen amb la carta que Puigdemont va enviar dijous passat a tots els europarlamentaris després de l’aprovació de la resolució en la qual s’instava Espanya a investigar els seus hipotètics vincles amb la Rússia de Putin. El líder de Junts assegurava en la missiva que si haguessin investit Feijóo en comptes de Sánchez, aquestes acusacions no haurien prosperat. Si el PP reacciona a aquesta carta ara, la pregunta és òbvia. ¿Quin va ser el contingut real d’aquelles converses que ara ja s’assimilen a unes veritables negociacions? ¿De quina manera poden comprometre aquests fets l’actual direcció popular? Sorprèn i molt que els independentistes no hagin volgut ni comentar les revelacions dels populars.

Altres veus asseguren que el nou argumentari del PP té a veure amb les eleccions a Galícia de diumenge vinent, per reenfocar la campanya davant les enquestes que pronostiquen que el partit no té assegurada la majoria absoluta que necessita per arribar al govern. Hauria volgut així marcar encara més diferències amb Sánchez a l’assegurar que fins i tot si fes el mateix, ho faria de manera diferent, ajustant-se a la Constitució i exigint contrapartides a Junts i a Puigdemont. D’aquí uns dies veurem si aquest plantejament ha funcionat o ha acabat perjudicant Alfonso Rueda.

Sigui per les raons que sigui, Feijóo sap perfectament el que està fent: sortir del seu aïllament de totes les forces polítiques que no siguin Vox que ha permès a Sánchez construir un bloc per frenar-lo format per una amalgama sense cap forma de cohesió ideològica. Obrint aquesta porta, Feijóo incentiva igualment Junts a deixar caure Sánchez si els resultats, segons quins siguin, el debiliten també internament. I, finalment, Feijóo s’obre pas entre els molts espanyols que saben que la solució per a Catalunya ha de ser política i no només judicial o policial. La jugada és molt arriscada, però no està exempta d’una anàlisi precisa que xoca amb els dirigents del PP que es troben més còmodes confrontant-se amb l’esquerra que armant majoria àmplies. I el que acaba aconseguint és desconcertar el mateix Sánchez, que ja no sap exactament què contestar i que apareix als ulls dels moderats electors gallecs alineat en aquesta última setmana de campanya ni més ni menys que amb les tesis de Vox.