Les responsabilitats en la crisi agrícola
El camp crema en el seu 15-M particular –tan precisament encunyat pel nostre director Albert Sáez-, una protesta que ve de lluny. Ho sabem els que des de la infantesa i per raons familiars mantenim vincles forts i de per vida amb el món agrícola. Dol que els polítics l’hagin posat ara a l’agenda, amb finalitats partidistes, perquè les eleccions europees s’acosten. També indigna el maniqueisme i el reduccionisme amb què es tracta el camp, aquest dolent de la pel·lícula, de pensament únic, que viu de subvencions.
Haurien de recordar que Espanya integra titulars de petites i mitjanes explotacions, treballadors per compte d’altri, cooperatives, empreses i organitzacions agràries. Les desigualtats entre aquests actors són quilomètriques, igual que la seva dependència de les ajudes europees és dispar.
Notícies relacionadesPetits professionals, amb una edat mitjana superior als 60 anys, malviuen per l’alça dels costos de producció, els baixos preus i la competència externa més gran, sense els avantatges de l’economia d’escala dels grans i sense relleu generacional. L’abandonament o la venda de les terres és la seva opció per l’estancament de les rendes. Les empreses, per contra, progressen i es converteixen en l’objecte del desig de multinacionals i fons. Els agricultors que resisteixen són els que, sense finalitats polítiques, viuen el seu 15- M. Ho fan ofegats, a més per la transició ecològica europea, el dúmping mediambiental, la burocràcia i el trist desinterès d’un consumidor que, en el millor dels casos, vol productes Quilòmetre Zero a preus de tot a 1 euro.
La Unió Europa i els seus membres, que tant defensen la seva sobirania en altres àmbits, han de consensuar solucions, tot i que siguin complexes, inclosa la reforma de les ajudes. La inacció perjudica els agricultors que cuiden el territori i que necessiten adaptar-se per guanyar-se un consumidor que no pot voler fruites i verdures regalades. Resoldre la crisi del camp és responsabilitat de tots.
