Sembla una tonteria
Un hipnòticdesordre
Dues o tres vegades l’any jo també sento una febre genèrica per veure les coses molt ordenades. Tot i que només sigui sobre la meva taula
Cadascú té el seu propi estàndard d’ordre. Hi ha persones que no en tenen mai prou. Per aquesta gent no es tracta d’una obsessió puntual, sinó imperible. Creuen que totes les coses al seu voltant es reserven un lloc adequat, i es passen la vida trobant a faltar que no l’ocupin, en lloc de trobar a faltar, jo què sé, Gil de Biedma. No vull fer l’efecte que m’agrada o que m’importa tenir raó, però aquesta obstinació a instaurar l’ordre condueix a una certa esclavitud, cap a un mateix i també cap als altres, que operarà amb estàndards propis, i fins i tot amb una falta total d’estàndards de vegades, fiant algunes coses al caos, i que aquest porti bona sort, per exemple.
És facilíssim deixar-se arrossegar per l’aspiració de l’ordre. A la vista desprèn sempre comoditat. Miratges, sens dubte. En un d’aquells dies horribles que tots tenim, que ni tan sols ens semblen dolents, sinó moltíssim pitjor, aixequem la vista i sentim que al voltant nostre tot s’enfonsa per falta precisament d’ordre. És correntíssim. Però a continuació –ho torno a dir sense voler tenir raó– convé fer com si res, perquè la vida no ha sigut mai d’una altra manera, és a dir, desorganitzada, i la convivència més suportable com quan el que és nou s’obre pas entre el que és vell, contrari que les coses canviïn de lloc.
Dues o tres vegades l’any també jo sento una genèrica febre per veure les coses molt ordenades. Tot i que només sigui sobre la meva taula. Per sort, la resta del temps –tres centenars cinquanta i tants dies– la taula pot estar atapeïda de llibres, cables, llibretes, xavalla, bolígrafs, trossos de paper. Vaig aprendre a viure durant llargs períodes alliberant tot just un espai estret per a l’ordinador i els meus braços, potser amb la idea que el lloc més segur per a la mosca és el caçamosques. Però llavors arriben aquells dies en què embogeixes puntualment, i el desordre et fa venir ganes de plorar. Em va passar aquest cap de setmana. Vaig arrasar la taula, fins que a sobre hi va quedar només l’ordinador. Però va arribar dimarts i ja s’havia instaurat el natural, hipnòtic i convenient desordre.
