L’àngel Marcelo i el gran inquisidor

Desconec si l’àngel Marcelo encara ajuda Fernández Díaz a aparcar el cotxe, però seria bo que no s’hagués jubilat perquè, més que el cotxe, l’haurà d’ajudar a aparcar la quantitat de problemes legals que se li poden acumular.

Potser l’exministre d’Interior, i inquisidor major dels heretges independentistes, encara no s’ha adonat que l’edifici d’impunitat en què s’havia instal•lat comença a tenir esquerdes, però l’àngel de la guarda, que deu estar més atent, hauria d’avisar-lo. De moment, el ministeri fiscal de Catalunya ha iniciat una investigació sobre les maniobres de l’operació Catalunya el 2012 contra l’exfiscal Martín Rodríguez Sol i ha demanat tota la documentació sobre la guerra bruta ordenada pel Ministeri d’Interior de l’època Rajoy. La intenció era clara: trobar proves incriminatòries contra el fiscal, alhora que també ho intentava amb moltes persones prominents de la societat civil catalana, com ara l’empresària Sol Daurella o l’aleshores president de la Fundació La Caixa, Jaume Giró. Al mateix temps que s’ordenaven investigacions prospectives, amb l’única intenció de destruir prestigis i patrimonis, es fabricaven notícies falses contra els líders catalans que eren disciplinadament publicades per la premsa nacional patriòtica. Les informacions precises que acaben de fer-se públiques arran de la campanya bruta contra Xavier Trias donen una idea de la dimensió de l’estrall que varen fer contra els drets fonamentals. I quan no obrien investigacions prospectives, o creaven campanyes difamatòries amb notícies falses, proferien amenaces, com les que hem pogut sentir en boca del guàrdia civil Celestino Barroso, que a hores d’ara gaudeix de protecció diplomàtica. Amenaces, per cert, que varen complir-se: l’operativa de l’operació Catalunya va aconseguir aniquilar la Banca Madrid, destruir la Banca Privada d’Andorra i fer un perjudici ingent al patrimoni de la família Cierco. I tot això actuant com a Espanya en un país estranger, cosa que hauria hagut de motivar certa preocupació a Andorra, si no fos que, respecte a aquest escàndol, tot és molt fosc al Principat.

Sigui com sigui, tres coses han canviat en el panorama que faciliten el final de la impunitat. La primera, l’eficaç jugada de Junts de pactar la creació de comissions d’investigació al Congrés, decisió que abans de començar ja ha posat en guàrdia el mateix Mariano Rajoy. La segona, l’acumulació d’informació als mitjans, de tal envergadura i vergonya que no es poden tapar, ni malgrat el silenci cautelar que ha imposat la premsa del règim. És tal dinamita la informació que ni el dic de contenció que intenten construir aconseguirà tapar la fuita. I el tercer fet és la voluntat del PSOE, expressada de manera nítida pel Govern espanyol, que cal destapar tot el podrimener d’aquells anys, probablement convençuts que la merda només empastifarà el PP.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Certament, la idea que Mariano Rajoy en persona hagi d’anar al Congrés per retre comptes de totes aquestes barbaritats que, segons sembla pels àudios emesos, coneixia al detall deu provocar salivera en Pedro Sánchez. No només aconseguirà una exposició pública de les clavegueres del Govern Rajoy, sinó també fer oblidar que el PSOE va mirar cap a una altra banda durant tots aquells anys en què els estralls de la guerra bruta ja eren evidents. És indiscutible que Rajoy, Fernández Díaz, l’àngel de la guarda i la resta de la colla varen considerar que ells eren Espanya, eren l’Estat i eren la llei, i, convertits en salvadors de la pàtria, van violar la democràcia. També és un fet que es creien impunes, no endebades en la defensa de la unitat pàtria tot ha valgut al llarg de la història d’Espanya. I també és evident que la monarquia hi havia de donar el vistiplau, primer perquè és inimaginable que la institució no estigués assabentada de les maniobres que es feien a Interior, i segon perquè el mateix rei ja va deixar clar, en el discurs del 3 d’octubre, que tot s’hi valia en la lluita contra la independència catalana.

Tothom que tenia poder en aquells anys està empastifat fins al capdamunt. El problema és que la merda ja no es conté dins les clavegueres, sinó que ha sortit a la superfície. I ja se sap què passa quan surt enfora: que ja no hi ha manera d’enfonsar-la.