La cassola que feia xup-xup

2

Es llegeix en minuts

Per què confiar en El Periódico

23 de de gener del 2024. 01:04

0 Comentaris

EP

Una de les últimes notícies que vaig tenir d’Antonio Ferrer Taratiel em va arribar a través de les xarxes el 27 de novembre. Acabava de sortir de l’Hospital Josep Trueta de Girona, que ell mateix havia convertit, simbòlicament, en una segona llar (hi entrava i en sortia sovint, com si fos un taller de reparacions), i anunciava que la primera cosa que pensava fer era trucar a les caves del Marqués de Murrieta perquè li enviessin "mi cupo anual" de Castillo de Ygai. La segona trucada era per encomanar "un jabugo, por recomendación del cardiólogo". Després, penjava la foto d’una cassola que feia xup-xup (era d’una tripa amb i capipota) i hi afegia: "¡Anda que no!". Aquella cassola era un esclat vital, una declaració de principis morals, després d’una nova batzegada d’"ese corazón loco que salta y salta como una liebre enloquecida por llanos y montañas". Aquell cor, però, ja no ha aguantat més. Antonio Ferrer és mort. La família ho ha fet saber amb un text que no m’estranyaria que hagués escrit ell mateix: "El cocinero-poeta que nació para golfo ha dado la pincelada final a su última receta". M’ha emocionat, aquesta mena de recordatori laic i canalla, perquè resumeix en molt poc espai una vida atrafegada i alhora bandarra, amb la punta de melancolia sentimental que s’escolava enmig de les seves dissertacions filosòfiques i polítiques. Un dia, dinant a casa seva, amb Teresa Escayola, la seva dona, que estava acabant de preparar una exposició de ceràmiques (bustos de personatges fets lentament, amb delicadesa), em va explicar les seves facècies, des dels inicis turbulents a Saragossa fins a la reconstrucció de La Odisea del carrer de Copons al castell d’Orriols, reconvertit en una Odissea de l’Empordà. Mil i una aventures als fogons i més enllà de la cuina, una història de l’home que es va fer a si mateix a força de treball, de constància i d’una incontenible (homèrica, en podríem dir, ateses les seves referències clàssiques) joie de vivre.