Per poc

Moltes coses no surten tal com es planegen per poc. Dir "per poc" consola només en la mesura que t’evita dir alguna cosa més rigorosa i contundent, com "no va poder ser" o "quina putada". No vas guanyar per poc, no et va tocar la loteria per poc, no vas arribar a temps per poc, no és de la teva talla per poc, etcètera. Per ser honestos, en alguns casos excepcionals i bellíssims, com quan no t’atropellen per poc, o no t’estafen per poc, l’expressió serveix per donar compte d’un estat de felicitat inesperat. Però continuem parlant de coses tristes, sisplau.

Fa vuit mesos vaig decidir que seria bona idea regalar a la meva filla un puzle de 1.000 peces. N’hi havia de 500, però em va semblar que això era com quedar-se a mitges. Quedar-se a mitges pertany a la trista família de per poc. Quan vaig entrar a la botiga de joguines, i els vaig veure, vaig calcular que serien una oportunitat interessant per iniciar una nena de 8 anys en la dificultat, i en com ficar-se en problemes voluntàriament és un dels estranys plaers que ens concedim els humans. Dies després, amb totes les peces abocades sobre la taula també pensaria que aquell entreteniment era una manera de constatar, almenys temporalment, que la vida és llarguíssima.

Vam començar a fer el puzle un diumenge, desbordants d’entusiasme, que, amb les hores, les tardes, els dies es va anar diluint suaument. Per moments, el recuperàvem. Un miratge. Vam travessar molt diferents estats d’ànim, per dir la veritat. Alguns dies juràvem que ho abandonàvem, que l’enviàvem a la merda i tornàvem a ser feliços, i l’endemà tornàvem a la taula, disposats a no rendir-nos mai. Jo vaig acabar somian-hi. Em quedava a les nits per donar-li forma. I un dia, per fi, vam distingir a prop el final. Costa descriure la frustració que vam sentir al descobrir que faltava una peça. S’havia extraviat. Vam buscar per tots els racons, i res. Havíem fet un puzle de 999 peces. Tristíssim. Aquell petit buit era com un forat de bala. No ho havíem aconseguit... ¡per poc!

Notícies relacionades

Regeneració democràtica: què com i amb qui

La jugada que mereixem

Ens vam acusar els uns als altres d’haver perdut la peça. Jo em vaig passar els següents dies mirant a terra tot el temps, per si es produïa un miracle i la trobava. Però ho vam superar. Vam recollir la taula i amb el temps ens vam oblidar del feliç puzle. Em va ser impossible no recordar Bartlebooth, el cèlebre personatge de George Perec, que un 23 de juny, al tall de les vuit de la tarda, es mor amb l’última peça d’un puzle entre els dits.

Van passar uns mesos. L’Hel·lena i la seva mare es van presentar un dia amb un altre puzle de 1.000 peces. L’ésser humà oblida de seguida. Jo vaig renunciar a participar-hi. N’havia tingut prou. De fet, de tant en tant encara pensava en la peça perduda. Aquesta vegada van prendre totes les precaucions perquè no passés el mateix. Cada poc revisaven el terra per si en queia alguna. Van ser molt acurades. I tenaces. En dues setmanes, el puzle va estar gairebé acabat. Però mai va poder completar-se. En un altre cas d’irresoluble misteri, van faltar quatre peces. "¡Per ben poc!", vaig dir per consolar-les.