Espanya, davant el deute que emet el BCE

Fins i tot sent important el fet que el nou ministre d’Economia, Carlos Cuerpo, dirigís fins al 29 de desembre la Secretaria General del Tresor i Finançament Internacional d’Espanya, és a dir, que és un expert en la matèria, la seva experiència per si sola no serà suficient per afrontar aquest repte. Aquesta ocupació anterior suposa, sens dubte, un punt al seu favor i es pot considerar com una garantia que inspiri confiança en els mercats internacionals de deute. Però acabada la política de compres massives de deute per part del banc central, dirigida primer a evitar la deflació i després una debacle econòmica durant la pandèmia, cadascun dels estats membres haurà de fer-se càrrec dels seus comptes, sense més salvavides que la seva pròpia habilitat. I han de fer-ho, a més, en un moment en què torna a exigir-se el compliment de les regles fiscals, que necessitaran ajustos en la despesa per a la reducció de dèficit i el deute públics.

Espanya és un dels països amb més deures pendents en aquesta matèria, com ha estat advertint el governador del Banc d’Espanya, Pablo Hernández de Cos. L’economia espanyola pateix d’un dèficit públic estructural i d’un deute públic tan elevats que li confereixen una vulnerabilitat més gran que a altres països del nostre entorn. Aquesta situació podria fer ressorgir la desconfiança i afectar negativament l’estabilitat financera espanyola. És una de les raons per les quals el Govern central ha de ser especialment rigorós en l’aplicació de les polítiques fiscals, i evitar caure en l’eufòria d’una despesa pública elevada, que podria fer trontollar l’equilibri financer de l’Estat. Afrontar els dos reptes alhora, reduir el dèficit i el deute i augmentar la despesa social semblen més una il·lusió que una realitat. Espanya necessita rigor en l’administració dels comptes públics i això pot estar renyit amb aferrar-se a segons quines quimeres.