El protagonista
Vaig parlar amb una amiga escriptora, que em va anunciar que en un mes treu nova novel·la. Em va agradar el títol, per començar. Després em va preguntar quan es publica la meva, i si hi surt un actor suec. Per què un actor suec, em vaig quedar pensant. Li vaig explicar que només hi havia personatges gallecs i mexicans, i cap d’ells era actor. "Encara", va comentar ella, enigmàticament. Em vaig quedar una altra vegada pensatiu, i de sobte vaig comentar: "Però en puc ficar un, si ho vols". Són aquestes coses que dius sense pensar-les, per agradar, o perquè has begut, o perquè ets tonto, sense més ni més. "Fes-ho. Que entri i surti, com els ossos al teatre isabelí. Fica un actor suec o danès. Total, hi ha diferència?". Per sort per a la meva novel·la, hi ha una escena en què participa gent de tota mena, esmentada a penes per la seva professió, de manera que afegir un actor suec on apareixen un conferenciant de ciberseguretat, una escriptora de llibres de terror, una agent de la intel·ligència israeliana, un representant d’una gran farmacèutica, un traficant d’armes, un empresari de la construcció, l’amo d’una acereria i una diplomàtica xinesa no em suposava cap problema.
"¿Què vols que posi jo al meu següent llibre?", em va oferir a canvi. Primer vaig sospesar dir un cocker spaniel anomenat Drazen, però al final em vaig decantar per un encenedor. Un que posés "Vota PP. Pídecho Baltar", que va ser un encenedor molt popular a Ourense, que va repartir l’expresident de la Diputació en una de les seves cèlebres campanyes electorals, mantenint-se en milers de llars de la província durant anys. "Fet", va respondre, i em va deixar més tranquil.
Notícies relacionadesDe seguida vaig començar a fantasiejar que el "meu" encenedor acabava esdevenint una peça clau del llibre de la meva amiga, com a Hotel Tívoli, la segona pel·lícula d’Antón Reixa, en la qual l’espectador segueix l’itinerari d’un encenedor que els seus diferents amos van perdent successivament, fins elaborar una dotzena d’històries diferents que transcorren en deu ciutats diferents de Grenlàndia, Espanya, Portugal i l’Argentina. Hi ha objectes que manifesten de tant en tant la vocació inexpugnable de convertir-se en éssers animats. Els humans, a més, els tractem com a tal. Thomas Edward Lawrence (Lawrence d’Aràbia) va tenir set motocicletes, i a totes les va batejar amb un nom. De fet, a totes els va posar George, en honor al seu amic George Bernard Shaw. Amb George VII va tenir un accident i es va matar. No es podia planejar un final més bonic. Més recentment, Edward Carey acaba de publicar en espanyol una novel·la amb un tap de banyera anomenat James Henry Hayward com a protagonista.
Totes les vides donen refugi a objectes que amb el temps potser es tornen inútils, però que segueixen al nostre costat pel seu extraordinari pes sentimental. Ens neguem a desfer-nos-en sota la il·lusió que potser un dia reneixin i compleixin una altra vegada una comesa transcendental. Resisteixen el pas del temps, l’arribada del nou i de l’útil, fins a erigir-se un dia en dipositaris d’una biografia: la biografia privada dels seus propietaris.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
