editorial
Ja ho va advertir el ‘lehendakari’ Urkullu abans de la investidura de Pedro Sánchez: si era investit, a diferència de l’anterior legislatura, necessitaria tots els vots, de tots els partits que l’hagin elegit, sempre. Dit i fet. El Govern encara no disposa dels vots necessaris per convalidar els tres decrets que es debatran demà al Congrés.
Aquest resultat dibuixa l’actual escenari parlamentari espanyol: d’una situació de bipartidisme imperfecte hem anat evolucionant a un bibloquisme no menys imperfecte. Els blocs en escena no responen tant a un eix programàtic com a dos fronts de rebuig mutu. En l’àmbit ideològic, al bloc de la investidura conviuen forces d’esquerres, com la coalició entre PSOE i Sumar, amb l’esquerra sobiranista (ERC, Bildu i BNG), el nacionalisme de centredreta (JxCat i PNB) i l’accidentalisme de Coalició Canària. I si els uneix el rebuig a una Espanya uniforme i uniformitzadora, tampoc es pot dir que comparteixin un model determinat d’Espanya plurinacional.
Amb independència del resultat del test del demà, és evident que en l’acció de govern resultarà cada dia més complex comptar amb tots els vots de la investidura sempre amb components d’interessos tan heterogenis. En aquest cas són dos socis molt dispars els que es resisteixen encara a donar el seu aval. D’una banda, JxCat, en una posició més tàctica que estratègica, esgrimeix que els decrets agreugen l’infrafinançament de Catalunya, suposen una retallada de competències i dificulten l’aplicació de l’amnistia. D’altra banda, Podem: després d’abandonar el grup de Sumar, planteja les primeres dificultats al Govern en el tercer dels decrets, impulsat pel Ministeri de Treball, sobre mesures laborals que inclou la reforma del subsidi d’atur.
Els altres dos decrets que se sotmeten a validació són el que estén al 2024 part del paquet anticrisi i un decret òmnibus que inclou altres mesures relacionades amb la recepció dels fons europeus i la transposició a la legalitat espanyola de les qüestions prejudicials davant el TJUE, que segons Junts es pot convertir en un recurs per frenar l’aplicació de l’amnistia però que, com la mateixa ERC reconeix, no suposa cap canvi sobre la situació actual. De l’aval d’aquest text, com s’insisteix des del Govern, depèn que Espanya pugui percebre la quarta partida dels fons Next Generation.
El president del PP s’ha mostrat disposat a promoure l’abstenció del seu grup, el primer de la Cambra, per convalidar el decret a canvi de tres condicions en forma d’esmena, modificacions (aquestes, i algunes de les que incomoden el bloc de la investidura) que seran més fàcils d’integrar si el decret es tramités com a projecte de llei. Una cosa que el Govern podria haver fet d’entrada, i facilitar així el debat de cada una de les mesures en funció de l’interès general, en lloc de presentar un menú tancat als seus socis davant el qual posicionar-se en bloc.
És evident, en tot cas, que el panorama dibuixat resulta estèril per als interessos dels ciutadans. El PSOE i el PP, com a grans partits de govern, han de recuperar la transversalitat política en els temes d’Estat. La política anticrisi i els imperatius de Brussel·les en són alguns.
