Un regal rodó
No és fàcil sorprendre algú amb un regal; per bé, vull dir. A mi, de fet, m’agrada utilitzar la paraula impossible, que té un altre abast. Pot resultar tan penosa la recerca d’un bon regal que sovint, per deixar de sentir-te afligit, un regal dolent, que l’endemà pugui canviar-se per un altre, et sembla una sortida interessantíssima. Regalar coses absurdes representa un dels cims més estranys de la humanitat. Passa constantment. No saps no fer-ho. Et consoles pensant que un regal, tot i que no tingui sentit, sempre és un regal. ¿Qui dirà, en el moment de rebre’l, que és una porqueria, i que no ho vol, i que te’l posis per allà? En moltes famílies, per conjurar aquest fantasma, optem per preguntar-nos uns als altres què ens agradaria rebre. És una indirecta poc cèlebre. La vida ens ha anat demostrant fins a quin punt pot tornar-se desagradable l’efecte sorpresa. De vegades, ni preguntant encertem.
Es poden regalar milions de coses, segurament, però quan et pares a pensar-hi, per decidir-te per la millor, només se te n’acuden doues o tres, i que són les que ja vas regalar en anys anteriors. Complicat no experimentar certa angoixa. També en aquest cas prefereixo la paraula impossible a complicat. Només vols deixar de sentir-te malament quan penses en el regal, així que qualsevol idea que et rescati de l’estat de desesperació és benvinguda. Va ser això –la desesperació total– el que va portar un amic, fa una dècada, a buscar l’efecte sorpresa amb el regal de Reis del seu fillol de 9 anys, aficionat al futbol, als cromos, als còmics de Mortadel·lo. Mai havia mostrat interès per la música, així que li va regalar un acordió.
Notícies relacionadesTotes les èpoques són riques en ridiculeses. Recordo que en temps de José Manuel García-Margallo com a ministre d’Exteriors va visitar Espanya el seu homòleg nord-americà, John Kerry. Es va desencadenar la bogeria de què regalar a algú que, probablement, tenia de tot. El van complimentar amb una guitarra. Hi ha un instant en què tots els neguits són iguals, quan comences a anunciar idees i a dir-te això ja ho té, això és massa car, això és molt barat, això és lleig, això és per a l’estiu, això sembla pretensiós, això no té ús, d’això no n’hi ha en color blau, en això no hi ha talla, això es trenca el primer dia, això s’ho pot prendre amb segones, això no treu el fred, això fa calor, això no combina amb res, això ja no es porta, això sembla de fira, això li fa cul gras, això agafa pèls, això deixa pèls. Així fins que se t’acut la genialitat de l’acordió.
Fer o rebre un regal encara desprèn per a algunes persones una màgia sagrada. Tots en coneixem alguna, i les admirem per això. Mirar d’imitar-les només condueix al descoratjament. Ens conformem a ser els seus oposats i pensar que un regal només és un salconduit, gràcies al rebut de compra, per canviar-lo l’endemà per un de millor, més pròxim al que, en realitat, ens hauria agradat que ens regalessin. El tiquet regal, aquest sí que és un regal rodó.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
