L’assassinat d’Al-Arouri

Tot i que Israel no n’hagi confirmat oficialment l’autoria, és immediat assignar-li la responsabilitat directa d’aquest assassinat, tal com de fet apunta el portaveu de la Casa Blanca en resposta a preguntes sobre el particular, i argumenta que Israel té el dret a defensar-se amb tots els mitjans al seu abast (com si no hi hagués límits marcats pel dret internacional). La mort d’Al-Arouri és, sense cap tipus d’excuses, una execució extrajudicial (com la que Washington va realitzar fa quatre anys a l’aeroport internacional de Bagdad per eliminar el general iranià Qasem Soleimani) i una violació de la sobirania nacional del Líban. I, no obstant, com un senyal més de la normalització d’aberracions que han de ser condemnades sense pal·liatius, es dona per fet que Israel té carta blanca per desfer-se dels seus enemics, sense que ningú recordi que el Líban també té dret a la legítima defensa contra un atac rebut a la seva pròpia capital.

L’atac amb un dron es va produir a Dahiya, feu nuclear de Hezbol·là a Beirut, fet que fa suposar que Israel ha calculat (segurament amb raó) que la milícia xiïta libanesa no té voluntat política per escalar el conflicte que manté amb les Forces de Defensa d’Israel (FDI) des de fa dècades. L’última vegada que es va produir un xoc d’alta intensitat entre tots dos va ser l’estiu del 2006 i des d’aleshores, tot i que Hezbol·là ha incrementat notablement la seva capacitat de combat, és un fet que mai s’ha atrevit a repetir l’experiència, conscient de la seva inferioritat de forces. Per això convé no deixar-se portar en aquest punt per les incendiàries paraules dels seus principals dirigents, amb Hassan Nasrallah al capdavant, entenent que el més probable és que es limiti a curt termini a augmentar en alguna mesura el llançament de míssils contra territori israelià, però sense anar gaire més enllà.

L’acció israeliana mostra igualment que per al seu Govern l’eliminació de dirigents de Hamàs és molt més important que l’alliberament dels ostatges que la milícia palestina té encara a les seves mans. Fa tot just una setmana Al-Arouri va estar a Qatar, explorant la possibilitat d’un nou intercanvi de presoners amb Israel. Però ara el seu assassinat no només interromp qualsevol contacte, sinó que fa encara més difícil que, després del cop rebut, el Moviment de Resistència Islàmica estigui disposat a alliberar nous ostatges israelians.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

De la mateixa manera, la modalitat quirúrgica triada per eliminar Al -Arouri demostra que, quan ho desitja, Israel compta amb prou mitjans –tant d’intel·ligència com de forces especials i de tecnologia– per colpejar amb una precisió extrema, reduint al mínim l’impacte entre la població civil. D’això es dedueix que la massacre que està fent a Gaza, en contra dels seus propis arguments sobre la neteja de les seves accions i el seu ajust al dret internacional humanitari, busca deliberadament la mort indiscriminada de civils innocents, convertir Gaza en un lloc inhabitable i forçar una neteja ètnica impossible d’ocultar amb la recurrent apel·lació als inevitables danys col·laterals.

Cal entendre que racionalment Israel no desitja l’escalada en tota regla, tot i que només sigui perquè activaria forces molt més potents que Hamàs i l’obligaria a diversificar els seus esforços a múltiples fronts, en lloc de poder concentrar-se en l’operació de càstig que està desenvolupant a Gaza. Però també cal suposar que, per a un primer ministre col·locat a la diana per la seva pròpia opinió pública i contrariat en els seus plans per blindar-se judicialment pel Tribunal Suprem, l’única opció real que li queda per evitar la presó és prolongar i intensificar el conflicte. Benjamin Netanyahu calcula –amb el suport que li presta Washington– que ni Hezbol·là ni l’Iran –que ni tan sols va fer aquest pas quan Soleimani va ser eliminat– estan actualment en condicions d’implicar-se en una guerra frontal i oberta contra Israel. No falta gaire per comprovar si l’encerta.