1
Es llegeix en minuts
Deslleialtat, ¿de qui?

Fins i tot entre els partidaris de l’amnistia existeix una legítima preocupació perquè l’esborrament dels delictes del procés i les reformes del Codi Penal concebudes per minimitzar les penes suposin un esperó per tornar a fer-ho, que és just el que sostenen alguns sectors de l’independentisme. Per això, no ha de sorprendre que l’esmena a la totalitat que ha registrat el PP en contra de la llei d’amnistia contingui algunes mesures que pretenen revertir algunes d’aquestes reformes reposant delictes que es considera que no haurien d’haver desaparegut i fins i tot introduint-hi canvis que puguin suposar un enduriment de les penes. De fet, si l’amnistia fos fruit del consens i d’un veritable convenciment per part del PSOE de la bondat de la mesura i una manera de posar el comptador a zero per a tots, i no el mer resultat d’una necessitat aritmètica vestida de virtut, no hauria sigut il·lògic acompanyar-la precisament d’un enduriment de les penes dels delictes que van ser castigats, indultats i després modificats. I inclús amb una tipificació de les conductes atípiques que van fer possible el procés, perquè potser es podria haver atret el PP i es podria conjurar el temor dels ciutadans que creuen que l’amnistia incentiva la repetició dels fets.

La proposta del PP, particularment la idea de deslleialtat constitucional i la possibilitat de dissoldre partits que tinguin finalitats que siguin contràries a l’ordre constitucional i perjudiquin la unitat d’Espanya, no només emula el que Vox ve defensant des de fa temps, sinó que, en si mateixa, és una cosa molt contrària a l’ordre constitucional. Espanya no és una democràcia militant i, per això, qualsevol partit pot defensar el que consideri oportú, fins i tot depassar l’ordre constitucional. Els únics límits els imposen la llei de partits i el Codi Penal, que amb l’objecte de la llibertat de pensament i del pluralisme no castiga les idees sinó les accions.