El ‘cortijo’ del president

El matí següent, els que van anar a posar ordre després de la disbauxa no es podien creure el que van veure. Tant que encara ho recorden. Fins i tot hi va haver qui s’havia emportat de la notaria els bolígrafs que van servir per firmar la paperassa cap al presumpte paradís, com qui aprofita l’estada a l’hotel per pispar les tovalloles, el xampú i el cutre raspall de dents de fusta.

Els límits es dilueixen en un govern basat en el «tot és possible», i on la ficció fa temps que va perdre la guerra contra la realitat. Sobrevisquem avui. Demà, ja ho veurem.

Aquest Barça s’ha mimetitzat en la figura de Laporta, amb les grandeses i misèries pròpies d’algú tan contradictori.

I en Laporta habiten dues personalitats que ajuden a desxifrar el Barça d’aquest temps. Un club que atrau i encega, que enalteix però també destrueix, i tantes vegades canibalitzat pels deliris de grandesa dels que van arribar a la seva presidència.

Hi ha un Laporta enèrgic i seductor; trempat i somrient davant les càmeres; afable i col·lega dels capitostos del futbol, un dia Ceferin, l’endemà Florentino; propagandista i, és clar, populista. Però gairebé sempre convincent davant els inversors que apliquen rescats i compren l’entitat a trossos amb dents xapades en or, i davant tots aquests agents i comissionistes que perduren en el mercat i carreguen les plantilles de mitjanies, d’esperances adolescents rebudes a l’estil Mister Marshall, o de velles estrelles que guanyen més com menys produeixen. És aquest un Laporta matiner, perspicaç i obsessiu en les seves rutines, sobretot les matutines; el mateix que va tenir la convicció i el coratge d’assumir l’herència tan judicialitzada i fosca del bartorrosellisme, règim que va deixar el club en la fallida, sobretot moral.

Notícies relacionades

Esplugues és Úniques

¿I qui guanyarà el festival d’Eurovisió?

Però també hi ha un altre Laporta, el que ha muntat un G-1 al seu voltant. Ell legisla i executa. Escolta de qui no en sap, i mana perquè ell en sap. Ja ho pensava el seu vell enemic Núñez, un altre que ho arreglava tot amb si mateix. «Perquè les minories no manen», deia.

És aquest un Laporta de gest dur, cara vermella i dit rígid, també per Nadal. Li parlin de Negreira o de qui dorm al ras amb una nòmina tercermundista davant l’obra faraònica de l’estadi. És aquest un líder amb maneres de Rei Sol hiperemocional i turmentat, avui ploro, demà crido; desconfiat davant els que rebutgen la disfressa de palmer, que no són pocs; conspiranoic i confús quan li toca diferenciar entre periodisme i persecució; un president abduït per la síndrome de Peter Pan, i atiat pels membres d’una colla de pocavergonyes, com si a l’Auditori 1899 manés el Rat Pack de Sinatra. Tot i que amb el pin del Barça a la solapa com a única mostra de glamur en un cortijo que no és a Las Vegas, sinó davant el Camp Nou. Ara, un esquelet. n