El futbol pedra no atura el Barça

José Bordalás sembla encantat de fer de gran antagonista del futbol espanyol, encara que en lloc de gatets prefereixi acariciar bitxos de l’avern. Quan al seu dia va cuidar la seva imatge i va deixar enrere l’estampa d’entrenador dels vuitanta per adaptar-se a la impostada sofisticació d’aquests temps, ja s’intuïa que passar desapercebut no era per a ell. Que el Getafe, un equip que va començar la temporada amb quatre canyes –tot just 13 fitxes del primer equip–, sigui un dels equips més competitius del campionat respon, precisament, a l’obsessiva personalitat de Bordalás. I que un entrenador que es declara, sí, admirador de Cruyff i que té a Mario Martín com ser de llum lluiti per Europa sent l’equip que menys remata i que menys temps juga amb la pilota, té el seu què.

Amb un Mundial a la cantonada i el Reial Madrid amuntegant fiascos en la seva decrèpita gira de final de temporada, va fer l’efecte durant llargues fases de l’enfrontament que els futbolistes del Barça van prioritzar protegir protegir-se. Això va portar que la tarda comencés amb la pilota anant d’un costat a l’altre a càmera lenta, sense cap ànim que la guerra subterrània guanyés terreny. També contribuïa a aquesta pesadesa que fos escollit per dirigir la trobada Juan Hernández Maeso, d’aquests àrbitres que deixen jugar si no hi ha sang, suor i llàgrimes. La primera falta a ser assenyalada, i va ser en contra del Barça, es va fer esperar fins al minut 14.

Ni tan sols els presumptes focus d’atenció tenien massa pes. Roony Bardghji, el paper del qual a la plantilla del Barça és potser el més ingrat –ser el recanvi natural del pantocràtor Lamine Yamal–, es trobava per fi amb una oportunitat des de l’inici. Però en una tarda en què l’extrem suec havia d’insistir a provar l’estabilitat defensiva de Davinchi a la seva vora, Roony va optar per solucions menys complexes, com les passades horitzontals i centres que no sempre arribaven a bon port, sovint perquè Lewandowski, titular aquesta vegada, ja no barreja velocitat i coordinació. Roony, veient que no tindria gaires aliats, també va optar pel xut, malgrat que no va col·locar el peu com tocava.

Mentrestant, s’adaptava el Barça al ritme forçut del Getafe. Fins i tot Gavi, que va seguir a l’onze, va rebaixar les seves pulsacions. Tot i això, qui tenia el pla més clar era Pedri, a qui li va anar bé un partit sense anades i vingudes constants. El canari va esperar el moment adequat per aprofitar qualsevol error del Getafe. El va cometre Mario Martín, en una sortida precipitada, i Cubarsí li va robar la pilota. Pedri va donar continuïtat amb una passada vertical que va superar la línia de tres centrals i va permetre la cursa de Fermín cap a la porteria. L’andalús es va agradar en la definició davant David Soria.

Notícies relacionades

Márquez torna fort a Jerez amb una altra entremaliadura

El Barça topa amb el Bayern i tot s’acabarà decidint al Camp Nou

Ja per fi en avantatge, i una vegada salvat l’ensurt protagonitzat per Gerard Martín, que va veure girar el genoll després de ser engolit per un dels forats de la gespa del Coliseum, el Barça es va disposar a completar la feina en el segon acte. Ho va fer sense haver de penar els continus errors de Kounde o Dani Olmo –ja fa deu partits que no marca el de Terrassa–, agraint la solidesa defensiva de Cubarsí, i tancant la tarda amb autoritat, amb Lewandowski i Rashford, assenyalats en l’eliminació europea, retrobant el gol en un escenari on el Barça feia cinc temporades que no guanyava.

Mentre el Reial Madrid ja s’ha deixat caure, el Barça es nega a aturar-se. La recompensa és a tocar.