Envellir per parts

Així doncs, l’obsessió per l’envelliment, entès com la lenta degeneració de la carcassa que ens acull, és un mal relativament modern (malgrat que evitar la mort sí que ens ha preocupat des que ens vam convertir en animals racionals). Es calcula que un 90% de les poblacions dels països desenvolupats arribaran als 65 anys, l’edat en què, per tradició, hem considerat que estadísticament comença la vellesa (i que potser hauríem de repensar, vistes les condicions en les quals arribem actualment a aquesta fita). Això vol dir que la immensa majoria serem vells i que, per tant, un moment o altre ens preocuparà estar perdent alguna de les facultats associades amb l’òptim funcionament de l’organisme (des de coses tan trivials com la caiguda dels cabells o l’acumulació d’arrugues a d’altres més perilloses, com l’augment de fragilitat dels ossos i la pèrdua de massa muscular), fins al punt que molts es plantejaran si poden fer alguna cosa per fer que el procés vagi més lentament.

Les opcions, de moment, són poques. Sabem que hi ha hàbits que, a la vegada que augmenten el risc de patir certes malalties, acceleren l’envelliment (fumar, beure alcohol, el sedentarisme, les dietes poc equilibrades, etcètera), així que evitar-los ens pot donar una mica més de marge. Però el que ens caldria és algun tipus d’intervenció que frenés els mecanismes biològics de l’envelliment. Això encara no és possible, malgrat que ja ens estiguem gastant milions en productes i estratègies que porten l’enganyosa etiqueta d’antienvelliment, però cada cop som més els que hi estem treballant. Això fa que els avenços espectaculars últimament se succeeixin amb rapidesa.

Edat real

Sense anar més lluny, fa uns dies es va anunciar que s’havia caracteritzat un panell de marcadors que ens permetrien saber l’edat real dels principals òrgans amb només una anàlisi de sang. És una fita important, perquè demostra una realitat que fa temps que intuïm: que l’envelliment és heterogeni i fragmentari. De la mateixa manera que cadascú envelleix a un ritme diferent, dintre dels paràmetres determinats per la genètica de la nostra espècie, el cos envelleix per parts: cada teixit degenera seguint el seu ritme particular, segurament determinat per una combinació del que diu el nostre ADN i els efectes de la interacció amb l’entorn.

Que ara puguem mesurar els nivells de certes proteïnes que actuen com a sentinelles dels estralls que causa el pas del temps al cos té una rellevància més enllà de la curiositat de saber per on estem flaquejant. Si el fetge d’una persona té una edat biològica superior a la que li tocaria cronològicament parlant, posem per cas, podem començar a implementar mesures per protegir-lo i sanar-lo. Potser no serà possible en tots els casos (penso en condicions relacionades amb l’envelliment que, de moment, no tenen cura ni prevenció, com l’Alzheimer) però en molts d’altres es permetrà evitar morts prematures i, sobretot, augmentar la qualitat de vida de la gent gran, que hauria de ser l’objectiu principal de la medicina antienvelliment, més que no intentar batre rècords de longevitat.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Encara no podem fer aquesta mena d’anàlisis de manera rutinària, però no és descabellat pensar que, en un futur proper, de la mateixa manera que ens miren com tenim el sucre o la pressió, es podrà calcular l’edat real de totes les nostres parts i dissenyar un pla personalitzat per intentar evitar que petin abans d’hora.

Acabo, si se’m permet l’autoreferència, recomanant ‘El secret de la vida eterna’, un llibre que acabem de publicar Manel Esteller i jo sobre aquest tema, que pot ser un bon regal per fer aquestes festes a qui estigui interessant a conèixer millor què sabem (i què no sabem encara) sobre per què envellim, i què es pot fer per evitar-ho.