No és l’aigua, som nosaltres

Davant la falta d’aigua, ocurrències. Diversos col·legis d’enginyers i economistes han llançat una nova proposta que en realitat és molt vella: construir una immensa canonada per enviar aigua de l’Ebre a Barcelona. Més que d’una obra, es tracta d’un bast eufemisme per designar el pur i dur transvasament de tota la vida, per molt que el minimitzin dient que no s’afegiria més cabal d’aigua al màxim ja permès i avui no utilitzat. L’argument base de la proposta és que, en previsió de la cada vegada més asfixiant falta d’aigua, les necessitats hídriques de Barcelona només es poden garantir des de l’Ebre. Un dels principals problemes de la proposta és que ens posem a parlar de canonades abans que afrontar el veritable tema de fons, que no és cap altre que el canvi climàtic, l’elefant a la sala que preferim fer veure que no hi és. L’escassetat d’aigua ens està enviant sense pressa ni pausa cap a dilemes molt semblants als que ja vam haver d’afrontar amb el repte de la covid. El que és indubtable és que, si no hi ha prou aigua, és una presa de pèl que Barcelona es plantegi anar a buscar l’aigua al maltractat i oblidat Ebre, el territori que només recordem quan ens falta aigua. La solució que proposen alguns és esprémer encara més els recursos de l’humiliat sud, que volem que ens cultivi les fruites que mengem, això sí, cada vegada més barates i amb menys aigua.

En lloc de parlar d’antiquats transvasaments, ¿per què no parem un moment i reflexionem sobre els nostres hàbits inviables, que obliguen a un consum d’aigua insostenible? Perquè l’aigua que els enginyers sospiren perquè arribi des de l’Ebre, ¿és imprescindible per viure o només per fer funcionar alguns sectors? ¿Volem més aigua per beure o per garantir l’activitat d’hotels, piscines, camps de golf i tot el sector turístic? Fins i tot ja hi ha qui parla de portar a Barcelona aigua amb barco des de les Balears, però abans de moure l’aigua de manera aberrant, hi ha possibles mesures, que no són fàcils ni agradables, però que poden plantejar-se molt abans: reduir dràsticament la pressió, tallar l’aigua durant unes hores, prohibir omplir piscines i regar camps de golf o recintes esportius i, per descomptat, un pla extens de reparació de totes les canonades que perden aigua sistemàticament, entre moltes altres mesures. Hi ha una cosa grollera, prepotent i profundament irrespectuosa en aquesta idea de la gran Barcelona que vol anar a buscar aigua a l’explotat i depauperat territori abans de fer ella cap sacrifici. Senyors enginyers i economistes: gràcies per la proposta, però la solució no són les seves canonades sinó la revisió dels nostres costums. L’extemporània idea serveix també per il·lustrar quin món ens espera si algun dia deixem el Govern central en mans de tècnics o tecnòcrates, una d’aquestes utopies recurrents en què somien alguns demagogs. El que és necessari no són enginyers que transvasin aigua sinó polítics que ens convencin que hem de viure d’una altra manera. ¿O és que encara no hem entès l’avís que vam rebre amb la pandèmia?.