¡Ja n’hi ha prou!
No puc suportar que tanta gent innocent pateixi com a conseqüència del que van fer uns canalles una matinada sagnant. El càstig just d’aquests pocs no pot implicar la tragèdia de tanta gent
Naturalment que un té dret a defensar-se si és atacat. Tot el dret del món. A defensar-se, a castigar els agressors, a prendre totes les mesures necessàries perquè perdin les ganes de tornar a fer-ho i que, en tot cas, impedeixin nous atacs en el futur. I més si es tracta de terroristes sanguinaris que han comès crims execrables contra dones i nens indefensos. ¡Faltaria més! I cal fer-ho sense pietat per als assassins, però dins de normes que responguin a la proporcionalitat que demanda el dret internacional, i al dret humanitari, que exigeix no infligir càstigs inhumans i no fer pagar a innocents per barbaritats que no han comès.
Crèiem que ja ho havíem vist tot amb les imatges de les tragèdies que es produeixen al món, que en són moltes i que els telenotícies fiquen diàriament a casa nostra. Algunes, producte d’una naturalesa encabritada que sembla acarnissar-se amb els més humils: un terratrèmol que destrueix poblats sencers i deixa els supervivents a la intempèrie en ple hivern, perquè l’ajuda triga a arribar –o no arriba– als cingles on vivien; un volcà que obliga a desallotjar pobles i blanqueja amb la seva cendra rostres desorientats dels que no saben on anar; tremendes inundacions que es carreguen collites durament treballades i de què depèn la subsistència de gent sense pensions ni seguretat social. Altres vegades, les catàstrofes són pitjors perquè les causa la mà de l’home amb disputes frontereres; guerres incivils; lluites pel poder i els recursos entre senyors de la guerra; multinacionals que acaben amb formes de vida tradicionals; refugiats que fugen desorientats de combats que no els concerneixen però que els maten i expulsen de casa seva; desplaçats interns que només demanen seguretat i menjar en camps interminables de tendes aixecades per organitzacions humanitàries enmig de sequers polsosos on res creix. Tot això i molt més s’introdueix diàriament a casa nostra i d’alguna manera hem après a conviure-hi sense que ens tregui les ganes de sopar.
Però el que ens ofereix la televisió últimament és massa. O almenys em sembla a mi que és massa.
No puc suportar les patètiques imatges d’escarransides criatures setmesones, serveis d’incubadors que han deixat de funcionar per falta d’electricitat als hospitals.
No puc suportar les imatges d’homes corrent, coberts de pols amb la cara desencaixada i un nen ferit en braços que arriben a un hospital que no té mitjans per curar-lo.
No puc suportar veure mares plorant desconsolades mentre abracen un petit bony embolicat en una tela blanca, que és tot el que els queda d’un fill a qui van parir amb dolor i van alimentar enmig de moltes dificultats.
No puc suportar aquests hospitals amb ferits estesos pel terra dels passadissos, a falta d’habitacions i de llits, i que metges esgotats operin sense anestèsia.
No puc suportar les imatges de barris sencers destruïts, on esquelets de vivendes sense parets mostren impúdicament el que un dia va ser un dormitori o una cuina. És a dir, una llar a la qual mai ningú ja podrà tornar.
No puc suportar veure aquestes multituds espantades i desorientades que abandonen casa seva després d’un curt avís i fugen en llargues files a la recerca de seguretat cap a on tampoc existeix, perquè també allà han arribat els bombardejos i ja no els queda on anar.
No puc suportar veure files de camions aturats amb ajuda humanitària que no poden distribuir, perquè una barrera els impedeix passar mentre al darrere la gent mor perquè falta de tot: el menjar, l’aigua potable, l’electricitat, el combustible…
En definitiva, no puc suportar que tanta gent innocent pateixi com a conseqüència del que van fer uns canalles una matinada sagnant. El càstig just d’aquests pocs no pot implicar la tragèdia de tanta gent.
Notícies relacionadesI tot i que no ho veig, perquè la televisió no ho mostra, no puc suportar tampoc el que imagino, el calvari d’innocents segrestats tancats en túnels estrets i foscos, a molts metres de profunditat, mentre fora cauen les bombes i famílies angoixades ploren i clamen perquè els alliberin.
Un perd les ganes de celebrar el Nadal i de comprar torró i xampany mentre tants pateixen a tan pocs quilòmetres d’aquí. I m’avergonyeix pensar que tot això passa al segle XXI.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
