Ovació, manteig i calbot

Em va agradar la fórmula, ho confesso. Ovació, manteig i calbot. En la senzillesa rau la seva grandesa. De fet, proposo que a partir d’ara l’adoptem tots a les nostres festes. Proposo que creem una nova tradició. La tradició familiar de l’ovació, el manteig i el calbot. Per exemple, en el sopar de la Nit de Nadal, quan sona el timbre i treu el cap l’àvia per la porta. ¿Com podem demostrar els nostres respectes? Molt fàcil: ovació, manteig i calbot. O quan surten els nòvios de l’església, també: ovació, manteig i calbot. Quan neix un nadó, a la sala de parts i durant les primeres visites: ovació, manteig i calbot. Quan arriba el protagonista a un aniversari sorpresa: res millor que ovació, manteig i calbot. Quan al Congrés dels Diputats elegeixen president del Govern, igual: ovació, manteig i calbot. En poc temps, a l’estranger ens coneixerien per aquesta recepta. ¿Espanya? El país dels toros i el flamenc, la paella i la sangria, el sol i la migdiada, i l’ovació, el manteig i el calbot. Els turistes pagarien fortunes per viure l’experiència. Tots tindríem un cosí treballant de clavador de calbots. Salvarem l’hostaleria incloent al menú del dia les ovacions, els mantejos i els calbots.

Ja paro, però que consti: és una fórmula perfecta.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

El renovat Nico Williams, a tot això, és molt bo. Abans ja ho era, però ara és encara millor, perquè va pel camí de superar la cotilla de l’etiqueta d’extrem. Està en el procés de trencar en jugadoràs, ja sigui per fora o per dins, per la dreta o per l’esquerra. Està en ple trànsit de deixar de fer jugades i començar a guanyar partits seriosament. Nico Williams va pel camí de minimitzar els "uis" i multiplicar els "gol". Ser encara millor. Tant de bo un dia celebrin un gol amb ovació, manteig i calbot.

Als camps de futbol passa una cosa estranya amb els quasi gols, per cert. En general, la gent s’alegra massa amb els "uis", sobretot si el partit va 1-0. El meu equip falla una ocasió de gol i la gent crida "uiii", aplaudeix i comenta la jugada entre rialles i col·leguisme, com si el partit ja estigués guanyat, i jo no ho entenc. A mi els "uis" no em fan riure, tret que anem guanyant 5-0. A mi els "uis" festius em desesperen. Ningú actua d’aquesta manera amb els quasi triples en bàsquet. Assumeixo que si el meu equip falla una ocasió de gol, no soc més a prop de la victòria i de la felicitat, sinó més lluny. Encara no ha acabat de sonar l’"uiii" i ja estic pensant que al final del partit la recordarem, aquesta. Qualsevol dia es produirà una desgràcia: em veureu per la grada repartint calbots..