Un relator per a l’independentisme

No hi ha millor aval que la ràbia incontenida del PP i l’extrema dreta. La indignació, al límit del racisme, generada per l’aparició del salvadorenc Francisco Galindo Vélez com a mediador en una taula de negociació a Suïssa és ja per si mateix un triomf aparent de Puigdemont. En política la posada en escena ho és gairebé tot, i la teatralització imposada amb tota la perversió per Junts recorda les negociacions de països en guerra i de conflictes atàvics que necessiten intervenció internacional. Puigdemont i Sánchez van posar l’ham i Feijóo va picar com sempre: la ira de la dreta extrema és un salvavides per a Junts en un moment que ha de contenir les seves pròpies crisis internes. Això sí, tots sabem que aquesta taula no desembocarà mai en un referèndum per la independència, però el valor que té és la seva pròpia existència, amplificada fins a límits grotescos pels que pretenen combatre-la. En realitat l’únic que vol demostrar Junts és que la seva taula és millor que la d’Esquerra, i que Puigdemont negocia millor que Junqueras.

Junts i ERC

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Paradoxalment, Junts no fa sinó seguir el camí iniciat pels republicans en la primera taula, que tenia com a únic valor, com aquesta, ella en si mateixa. I és que és precisament la guerra civil entre les dues grans faccions independentistes el que permet a Pedro Sánchez fer concessions teatrals a cadascuna de les parts, perquè sap que en aquests moments Junts i Esquerra s’anul·len mútuament. És igual si és Rodalies o el mediador internacional, és igual si són traspassos de competències o cessions purament simbòliques, el PSOE sap que el partit que no ha aconseguit l’acord es dedicarà a minimitzar o ridiculitzar el que ha aconseguit l’altre. Un detall gens menor: la taula de negociació suïssa, amb mediador salvadorenc, ha aconseguit una repercussió internacional gairebé nul·la, ja que l’opinió publicada europea l’ha desxifrat no com cap negociació territorial sinó com una simple trobada de part, en què falta l’altra taula de negociació. Sí, perquè tot i que sembli còmic, queda encara una altra taula i sobretot una altra posada en escena, aquesta vegada entre governs, que Esquerra dirà que és la que val i que serà menyspreada per Junts.

Pot ser que en cada una d’aquestes trobades el partit independentista que s’assegui a la taula es cregui guanyador per un dia, però ni Esquerra ni Junts semblen adonar-se’n de com de ridícul i estèril que suposa la coexistència de dues taules que més que escenificar el conflicte entre Catalunya i Espanya són sobretot l’expressió d’un conflicte intern i molt domèstic de l’independentisme. Aquesta convivència de dues negociacions que ningú sap en què es diferencien són el perfecte resum de la guerra fratricida que ha destruït l’independentisme. Els líders que es creien molt astuts han resultat ser una calamitat perquè si haguessin sigut capaços d’acordar una unitat real d’acció, una sola taula de negociació i un sol discurs, haguessin aconseguit, potser, algun avanç. La taula de veritat necessària és la que hauria de fer seure Esquerra i Junts per dirimir les seves irresolubles diferències, que més que un mediador internacional, necessitarien l’ONU sencera per ser resoltes. Aquesta segur que no la veurem mai..