Davalla silenciosa

Encara hi deu haver algú, en algun poblet, en alguna capital que no hagi cedit davant l’onada de la modernitat amorfa, que penja lluminàries als balcons la nit de la Puríssima. Pel record que en tinc, no eren pas exagerades ni feien pampallugues, no eren intermitents ni sorolloses. N’hi ha d’aquestes, ara: llums que fan soroll, si és que se’m permet l’exageració sinestèsica, llums que emeten musiquetes.

Però tornem a les de la nit del 8 de desembre. Més aviat eren humils bombetes de poca potència que, entaforades en un tauló, col·locat el tauló sobre la barana del balcó, emetien una feble, molt feble, incandescència en honor de la Mare de Déu, de qui es celebrava no pas que fos verge (aquest és un error habitual), sinó que hagués nascut sense el pecat original, un estigma que arrosseguem la resta d’humans i del qual ens alliberem gràcies a la redempció que ofereix Jesucrist. El Déu que es va fer home no podia arribar al món amb la màcula que ell mateix s’havia d’encarregar de netejar. És per això que la Verge és pura. Els protestants reneguen d’aquesta asseveració –que és un dogma catòlic des del segle XIX, arran de la butlla ‘Ineffabilis Deus’, de Pius IX– perquè consideren (i no és pas un criteri desaforat) que tots, inclosa la Mare de Déu, necessitem de la salvació que proposa el seu fill i perquè, reduint la qüestió a l’absurd, si ella fos pura també ho hauria d’haver estat la seva mare, i l’àvia de Maria i tot el seu llinatge fins a l’extenuació dels temps.

Notícies relacionades

Finals i principis

La campanya masclista més bruta contra Harris

Bé, tot això de què els parlo, avui, quasi no té cap sentit, perquè és un detall que no interessa quasi ningú. I no en parlo per fer apologia religiosa (ben lluny de la meva intenció), sinó més aviat per constatar que aquestes coses pertanyen al llegat perdut d’una societat que ja no existeix.

Fos com fos, amb dogma o sense, la nit de la Puríssima té, a Catalunya, aquesta tradició de les lluminàries (i fins i tot domassos) als balcons. O tenia. Ara, aquella llum tènue que avisava de l’inici de l’advent (en moltes cases es feia el pessebre el 8 de desembre i es mantenia fins a una altra festa de la llum, el dia de la Candelera) s’ha esvaït. Era una nit on «l’aire se tempera i el món calla», com va escriure Joan Maragall. Ara, la qüestió és inaugurar arbres metàl·lics amb fanfàrria i molts leds de tots colors. Si, passant pel carrer (no en perdo l’esperança, també humil), veig una rastellera de bombetes blanques en un balcó, recordaré aquella nit d’abans, que «davalla silenciosa« i que Maragall fa rimar amb «hermosa».