Llimona & vinagre Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Irene Montero: geni i figura
La part difícil de viure sota la defensa de la revolució pendent és el final. I l’activista transmutada a governant s’ha acomiadat amb un cop de porta
Irene Montero explota en el seu adeu: «Estimada ministra Belarra, avui Sánchez ens fa fora d’aquest Govern»
Irene Montero es reivindica al deixar Igualtat i apunta a Pedro Sánchez: «Alguna cosa devem haver fet»
Hi ha dues maneres d’acomiadar-se: elegantment o amb un cop de porta. Les dues ministres de Podem van triar la segona opció i les seves paraules han marcat políticament la setmana, enfosquint la fotografia de família del nou Govern. Fins al punt que el dubte raonable sobre el possible comportament legislatiu dels cinc diputats integrats a Sumar ha obert tota mena d’especulacions sobre el seu futur immediat dins la coalició i el de la viabilitat dels projectes que presenti l’actual Executiu de Pedro Sánchez. És sabut que els suports depenen de tanta pluralitat d’interessos que qualsevol rebel·lia no permetria que sortissin els comptes. Els primers, els Pressupostos Generals de l’Estat.
La gran paradoxa és que avui sembla més assegurada la cooperació de l’independentisme català, tot i les seves permanents exigències verbals i insatisfaccions inherents, que la dels que van facilitar i van conformar per primera vegada en la història recent d’aquest país un Govern de coalició. És el que té viure sota la defensa de la revolució pendent, que la part difícil d’inventar és el final.
Irene María Montero Gil (Madrid, 13 de febrer de 1988) va deixar el Ministeri d’Igualtat anunciant el que ja se sabia: que el president les havia fet fora. A ella i a Ione Belarra, que minuts després va recollir el testimoni i va reiterar el discurs de la seva amiga i companya de files. I tot i que els socialistes incideixin que aquest era un problema intern dels seus socis de Govern que, per cert, sembla que ells van intentar llimar, també és just reconèixer que l’última paraula sempre la té qui se situa en el vèrtex de la piràmide.
Notícies relacionadesPerò, pel que s’ha pogut veure i sentir, segons la represaliada, Sánchez s’ha deixat portar per les opinions d’alguns dels seus amics d’entre 40 i 50 anys que es van trobar incòmodes durant les llargues polèmiques suscitades per les dues lleis principals promogudes per la cartera de la senyora Montero i de les quals ella mai ha acceptat error ni esmena: la llei trans i la del ‘només sí és sí’, que continua rebaixant penes a violadors. Se suposa que també per la redefinició del feminisme, que va acabar amb una bifurcació visceral del moviment. Així ho va reconèixer el llavors candidat en una entrevista electoral. Irene Montero en va prendre nota i quatre mesos després li va tornar el greuge, malgrat el qual va reivindicar el seu llegat. Cosa que va fer advertint la seva successora, Ana Redondo, de la soledat que podria sentir i les males companyies que pogués tenir. I la va instar a ser valenta, qualitat de què la ministra sortint ha donat sobrades mostres, fins al punt d’una certa temeritat que la va portar a oblidar que la persona valerosa és la que suporta el revés sense queixar-se. Sentència clàssica.
Van tornar a aflorar les crítiques a qui ha sigut diana habitual. Des de les que incideixen en el sentit de l’oportunitat a les que li retreuen tossuderia. Però qualsevol d’aquestes oblida la dimensió política real de l’activista transmutada a governant i pressionada permanentment per un entorn defensor de la suposada puresa ideològica. La que la història demostra que, entre baralles, desavinences i divisions, va aconseguint que el moviment inicial es vagi delmant fins a quedar en mans de només uns quants. I és així com els més esperançats es dolen d’haver perdut una altra oportunitat. L’enèsima.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
