Noam Chomsky, un intel·lectual indignat amb barba de molsa blanca

Ho va fer fa més de 30 anys el professor Josep M. Terricabras, aleshores director de la Càtedra Ferrater Mora de la Universitat de Girona. Era el 1992 i Chomsky assistia com a convidat de les lliçons de la Càtedra amb un repàs de la seva trajectòria com a referent indiscutible de la reflexió sobre el llenguatge i sobre les "revolucions cognitives". Hi va parlar de filosofia i de coneixement i va exposar les idees clau del seu pensament sobre gramàtica generativa i transformacional, davant d’un auditori de lingüistes enfervorits (Chomsky era Déu!) que havien arraconat el mestratge dels clàssics, com Saussure i els estructuralistes, per lliurar-se a la nova religió dels arbres gramaticals i a la consciència que el llenguatge és una facultat innata, travessada per unes lleis universals que parteixen d’un conjunt finit d’elements per desenvolupar una infinita successió de combinacions.

No m’entretindré ara a parlar de les aportacions de Chomsky a la lingüística. Per dues raons: perquè tinc la memòria de les seves 'Estructures sintàctiques' i dels seus 'Aspectes de la teoria de la sintaxi' una mica rovellada (hauria de gratar en l’antic entusiasme de filòleg aficionat i buscar a la cova de la biblioteca les antigues edicions de Siglo XXI i de Gedisa que ves a saber on paren) i perquè no és gens fàcil resumir el que ha escrit Chomsky, més enllà de la idea nuclear de pensar que hi ha un "òrgan del llenguatge" que ens permet d’aprendre’l i de fer-lo servir d’esma, amb uns principis generals abstractes comuns a l’espècie humana.

Tornem al 1992, doncs. Les lliçons es van completar amb tres conferències sobre poder i democràcia, l’altre camp d’acció (mai millor dit!) del pensador Chomsky. Ell mai no ha destriat una cosa de l’altra i així ho reflectia el professor Terricabras. Deia que hi ha tres tipus d’intel·lectuals: els satisfets amb el que hi ha; els desconcertats, que no saben reaccionar i s’instal·len en un "relativisme salvatge"; i els tercers, entre els quals Chomsky, que s’indignen i s’avergonyeixen davant del món. "La decència moral", deia Terricabras, "és abans que res una decència intel·lectual, perquè la primera prové de la segona". I Chomsky atresora tant el rigor de la reflexió com l’honestedat d’un científic que "no és estrictament humanista, o que no és només això, sinó un investigador preocupat per entendre i per explicar, però sobretot per assenyalar les múltiples possibilitats que la realitat ens amaga".

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Ara es publica un llibre ('Sobreviviendo al siglo XXI', Penguin Random House) de les converses que van tenir Chomsky i Pepe Mujica entre el 2017 i el 2022 a l’Uruguai. També serà un documental entre dos venerables revolucionaris (ara Chomsky té l’aspecte d’un ancià de la tribu) que conserven la indignació i l’avergonyiment: "N’estem, d’avergonyits, davant dels joves: els hem imposat la tasca de rescatar la civilització del nostre fracàs".

Chomsky, a punt de fer-ne 95, és encara aquell nen d’11 anys que va escriure el seu primer article ("espero que hagi desaparegut!") sobre la caiguda de Barcelona en mans dels franquistes. Quan en va fer 12, es va instal·lar a Nova York a casa d’un seu oncle i va començar a freqüentar ambients i llibreries on va fonamentar la seva ideologia a partir de les experiències anarcosindicalistes que llegia i que escoltava en un entorn d’exiliats en un moment històric en què el feixisme no només s’estenia per Europa, sinó que també captivava les elits americanes. Després, va venir la lingüística i la lluita contra el poder: des de la guerra del Vietnam ("aleshores, treballar al MIT era com fer-ho en un laboratori militar") a l’11-S i la invasió de l’Iraq; des d’Occupy Wall Street a Palestina, passant per la seva militància esquerrana a l’Amèrica Llatina. Diuen que Noam Chomsky és el pensador viu més citat. Encara està al peu del canó, amb cabells llargs i un barba com de molsa blanca.