Celebracions postpandèmia Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
¡Visca els nuvis!
És possible que el pas per aquest forat negre ens hagi deixat com herència unes ganes ferotges de disfrutar dels bons moments
El pitjor dels casaments: 10 moments que les parelles temen el seu gran dia (i un costum passat de moda)
Casaments religiosos versus casaments civils, ¿què prefereixen els espanyols?
«He vist coses que no creuríeu». Ha de ser que em faig gran, però la reflexió del replicant de ‘Blade runner’ em va assaltar una tarda en plena celebració perquè no donava crèdit. El nuvi, mantejat; la núvia, també; i hissats tots dos, sense poder aixecar-se de la cadira, per un exèrcit de voluntaris com si fossin passos de Setmana Santa. Igual que diverses taules. Algun dels sogres, malgrat tenir uns quants anys, tampoc es va deslliurar de complir –tot i que de forma involuntària– el somni de volar. I abans fins i tot d’acabar de dinar, amb tovallons al vent i corbates reconvertides en cintes pels cabells, l’excés d’entusiasme ja havia deixat KO alguns –i algunes– comensals.
Entretots
Fa anys que no anava a un casament. L’últim havia sigut abans de la pandèmia i és possible que el pas per aquest forat negre del que, afortunadament, ja hem sortit ens hagi deixat com herència unes ganes ferotges de disfrutar dels bons moments. És veritat que aquell dia eren majoria els de la trentena i això suma molt a la causa del desgavell, però tampoc vaig advertir grans diferències entre les altres franges d’edat, ni per dalt ni per baix.
Notícies relacionadesTocava emborratxar-se de felicitat i això no es negocia. ‘Carpe diem’. Em va semblar un miracle que durant més de 10 hores s’esfumessin, com per art de màgia, els elements de la bronca perpètua en què ens estem acostumant a viure. Vaig arribar a pensar que aquests casaments 2.0, transmesos gairebé en directe per Instagram, exerceixen una mena d’encanteri per reconciliar-nos amb el millor de la vida. Però ja se sap que l’alegria dura poc a casa del pobre, en aquest cas de l’ingenu.
Quan encara em recuperava de la sobredosi de festa, algú em va explicar que en un altre casament –aquest per l’església–, a 600 quilòmetres de distància, havia sonat l’himne nacional durant la comunió; i que un dels testimonis –també a la trentena– va demanar a Déu, des del púlpit, que ens protegeixi dels enemics d’Espanya. O sigui que la màgia no és igual a tot arreu, va per barris. Però com que contra gustos no hi ha disputa, que cadascú es casi o es descasi com li vingui de gust. ¡Visca els nuvis!
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
