Misteriós veí

Davant del meu edifici hi ha una pensió. Fa mig any va afrontar una lleugera reforma i, de passada, un canvi de nom. Dir-se bé és importantíssim. Em sembla que ara s’adverteix més moviment. El meu estudi està a l’altura de les habitacions de la primera planta, així que quan deixo d’escriure, i aixeco el cap, de tant en tant distingeixo algun hoste a la seva habitació, si abans ha deixat la porta del balcó oberta. Fa dos dijous va començar a cridar-me l’atenció la presència d’un home d’uns 70 anys amb calçotets, samarreta, vambes i una gorra posada al revés. Estava tota l'estona assegut en una cadira, i mirava a una paret, lleugerament cap amunt, on dedueixo que hi havia una televisió. Em va intrigar de seguida perquè cada vegada que em distreia, i escorcollava el panorama, el veia sempre a la cadira, mai al llit. Renunciava voluntàriament a la comoditat, i això és una cosa que em desassossega des que vaig llegir Henry Miller defensant que treballar en una posició incòmoda ajuda a escriure millor.

No va variar massa la situació divendres: tot el dia assegut. ¿No s’atabalava?, em preguntava. ¿Per què no sortia al carrer, a sopar, a caminar, al que fos? Ourense no és Nova York, evidentment, però alguna cosa es pot fer a més de veure la tele. Vaig començar a pensar que alguna cosa el turmentava. ¿Com havia acabat allà, on era impossible no trobar-se absolutament sol i buit, com ens passa una mica a tots quan ens quedem en hotels? ¿Esperava algú? ¿S’amagava d’alguna cosa? ¿Per què se sotmetia a un avorriment així?

La seva presència va coincidir amb la lectura de ‘Nada es verdad’ (Libros del Asteroide), de Veronica Raimo, que explica que la seva infància va estar guiada per una estricta educació, gairebé sense sortir al carrer. Després de l’accident de Txernòbil, el seu pare els va impedir durant tres anys menjar fruita i verdura, ous, llet fresca i anar a restaurants o menjar un tros de pizza al carrer. Els únics aliments permesos eren productes enllaunats envasats abans del 26 d’abril de 1986. «Ens vam passar la infància tancats a casa avorrits com ostres. Era una activitat tan intensa que no va trigar a convertir-se en un posat existencial».

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

La meva obsessió es va contagiar a tota la família, que l’espiava a qualsevol hora. Vaig començar també a posar al corrent per escrit alguns amics. Quan s’aixecava de la cadira em seduïa pensar que per fi prendria el control de la ciutat. Però només anava a pixar. «I si intenta suïcidar-se, ¿has pensat què faràs?», em va escriure una amiga, introduint una nova via d’angoixa. A l’altura de dissabte, la meva filla amb prou feines s’apartava de la finestra. Va ser una celebració per a tothom quan ens va anunciar que l’home estava sopant pizza i bevent cervesa.

Diumenge hi va haver més notícies. La Marta estava mirant per la finestra quan va veure sortir l’home amb una bossa i llençar-la al contenidor. Al tornar a la pensió, a la porta, algú s’hi va adreçar i el va anomenar Alfredo. Ara sabem el seu nom, i és pitjor, perquè d’aquí a estimar-lo i convidar-lo a viure amb nosaltres no falta gens.