Vides exemplars

El pianista es diu Albert Marqués i fa temps que està establert a Nova York; el reu és Keith LaMar, va créixer en un barri de Cleveland, envoltat de droga i delinqüència, i fa 30 anys que espera que l’executin. Li van dir que elegís: injecció letal o cadira elèctrica. Si visqués en un altre estat, potser li haurien proposat la forca o l’escamot d’execució. Detalls tan macabres –i tan reveladors– com aquests apareixen en les pàgines d’‘El jazz suena en el corredor de la muerte’, un llibre que no és només un al·legat contra la pena capital, sinó un recorregut per les costures –i les clavegueres– d’un país, Estats Units, on la desigualtat castiga els negres amb el rigor d’una plaga bíblica. Es diu racisme. I on les presons no són un projecte de reinserció, sinó un negoci a gran escala. A Keith LaMar li van penjar la responsabilitat de cinc assassinats durant un motí en un procés ple d’irregularitats, inclosa la compra de testimonis per incriminar-lo. La música, sobretot la de John Coltrane, li ha permès no tornar-se boig. L’amistat d’un altre enamorat del jazz pot ser que l’ajudi a començar de nou. Perquè l’empatia, la que desapareix quan deshumanitzem els altres, no té límits ni fronteres. Fa goig comprovar-ho.