Newsletter
Els errors que pesen a Celsa
El futur de Celsa encara és molt incert, després que un jutge acordés aquest mes que el primer productor d’acer circular d’Europa passés a mans dels seus creditors financers. El magistrat, en una mesura sense precedents a Espanya –des de l’entrada en vigor de la llei concursal– i contra la qual no cap recurs, va donar més credibilitat als creditors que als fundadors, la família Rubiralta. Va decretar que l’empresa valia menys que el seu deute i va defensar que, en una economia competitiva, el mercat és i ha de ser l’únic àrbitre de la supervivència econòmica.
La decisió del jutge, que encara no té data d’execució, ha sigut contestada per un ampli front polític, empresarial i social. Preocupa la continuïtat de l’ocupació i de l’activitat del grup industrial privat més gran de Catalunya amb uns nous propietaris que tenen com a objectiu principal rendibilitzar la seva inversió amb fortes plusvàlues.
Notícies relacionadesEn aquesta línia, el Govern, autor de la llei que aplica el jutge, respecta la sentència, però vol posar condicions a l’operació. Per a això es valdrà de la normativa antiopes que va aprovar en la pandèmia per frenar que empreses estratègiques passessin a mans estrangeres. Els creditors de Celsa dubten de l’aplicació de l’escut antiopes, perquè alguns són europeus.
Mentre aclareixen aquestes incògnites, s’ha de reconèixer que tots els actors d’aquest cas han comès errors que, si es corregissin en un exercici de sana autocrítica, podrien facilitar un gran acord que donés continuïtat a Celsa. Els Rubiralta van recórrer en excés al deute per finançar-se –2.900 milions d’euros, segons la sentència– i es van equivocar al voler mantenir el 100% de la propietat en poder de la família tant sí com no. Haurien hagut de negociar més amb uns creditors als quals abans havien demanat ajuda i als quals després van impagar, que no són com germanes de la caritat i que tampoc estan lliures de culpa. Ells sabien a qui deixaven els seus diners i coneixien de primera mà les debilitats de l’empresa. La plusvàlua no pot ser l’única cosa que importi. Per la seva banda, les administracions que van donar préstecs a Celsa quan tenia dificultats i que ara es lamenten podien haver llimat asprors entre les parts. Qualsevol acord hauria sigut millor que arribar als tribunals i dependre d’un jutge que ho fia tot al mercat i contra el qual no cap recurs.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
