Viatges Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Quan els turistes se n’han anat
Només quan els visitants han marxat les botigues, terrasses i carrers reprenen un aire de normalitat barcelonina
Deu xifres de vertigen de l’evolució del turisme a Barcelona en 30 anys
Els hotels de Barcelona baten rècord de preus a un estiu de «més qualitat»
Aquests dies llegeixo amb interès ‘Fora de focus’, de Cèlia Cernadas (Ara Llibres). L’autora hi repassa els viatges que ha fet durant gairebé 25 anys de periodista a Catalunya Ràdio, com a enviada especial a conflictes bèl·lics, crisis humanitàries, eleccions... De fons, sempre, els moviments migratoris que des de fa dècades defineixen la geopolítica mundial i les noves formes de l’esclavisme laboral. Amb el subtítol ‘La vida a les perifèries del món’, Cernadas reviu estades a Síria, Cuba, Bolívia, Iraq, Senegal, Mèxic i Noruega, entre d’altres. Els seus reports eviten el sensacionalisme vanitós de qui és testimoni de fets excepcionals, i en canvi se centren en la lluita de qui no es doblega en l’adversitat. De fons, la presència d’unes vides resilients, que després l’autora ja no veurà mai més, i la pregunta: ¿què se’n deu haver fet, d’ells? Aquest és, suposo, el peatge més car del periodista.
L’escala humana de la seva mirada també permet escenes més pausades. A Egipte, poc després de la caiguda de Hosni Mubarak, Cernadas aprofita unes hores al Caire per anar a veure les piràmides de Guiza. Quan hi arriba, no hi ha gairebé ningú, pocs comerciants i cap visitant, i escriu: «Hauria estat un luxe passejar per les piràmides sense la gernació habitual. Però no, la sensació era angoixant. Aquell buit semblava sinònim de catàstrofe».
Són escenaris llunyans, però la imatge em va fer pensar en aquests dies, quan els turistes se’n van de Barcelona. Passada la follia de l’estiu, ara és el torn dels grups d’estudiants i de jubilats. Visc en un barri turístic i només el novembre i la segona quinzena de gener ens donaran una treva. Alguns comerciants se’m queixaran dient que sempre en poden venir més, però el cert és que, només quan els turistes se’n van, les botigues, les terrasses i els carrers reprenen un aire de normalitat barcelonina. La sensació aleshores no és pas d’angoixa, encara no, tot i que cada cop hi ha més veïns que no han resistit la pressió i han abandonat. Em pregunto si arribarà el dia que tot quedarà sense una ànima, fred com un decorat quan s’acaba el rodatge de la pel·lícula.
