«Orelleres al Congrés mai, Joan»

No cal dir que la gent de Puigdemont deia ‘friqui’ a Tardà per utilitzar el català al Congrés. L’expulsió anava aparellada a un espectacle vergonyós. Però no pel fet que es fes fora Tardà per parlar en català, si no perquè a ells els feia passar vergonya la tossuderia de Tardà amb el català. Bé, alguna cosa ha canviat. Ahir li deien ‘friqui’ i avui es pengen medalles.

D’altra banda, els dos grans partits espanyols no només no han transigit amb la qüestió del català al Congrés durant els últims 40 anys, que es diu aviat. Al contrari, s’han mostrat inflexibles. No hauria de ser cap sorpresa que aquesta hagi sigut l’actitud del PP, ja sigui amb Aznar o amb Rajoy a la Moncloa.

Però és que en aquest punt –almenys en aquest–, la posició dels peixos grossos del PSOE ha sigut d’una oposició sense concessions. Allà hi ha la vella guàrdia socialista representada per Alfonso Guerra i Felipe González. Segueixen als seus tretze. Tan patriotes com Feijóo.

De la sensibilitat del PSOE en aquesta qüestió en poden donar bon compte els abans diputats Joan Puigcercós i Joan Tardà, entre molts d’altres. A Tardà encara li ressona a les orelles la categòrica negativa del tot poderós Alfredo Pérez Rubalcaba –vella guàrdia com Felipe o Guerra– quan aquest va tallar d’aquesta manera l’enèsima demanda dels republicans: «Orelleres al Congrés mai, Joan». Rubalcaba tenia tant d’hàbil orador com de jacobí. Per molt que exercís en un Govern de Zapatero, el més progre dels presidents que ha tingut Espanya.

Doncs bé, el que ahir era impossible avui s’ha materialitzat. Ara amb Pedro Sánchez. És clar que igual hi ha qui rebutja l’orellera. Feijóo, en una ostentació de patriotisme, ja ha dit que si d’ell depèn en un futur envia les orelleres al cubell de les escombraries. I és clar que per decòrum torna a prohibir l’ús del català. ‘¿Pa’ qué?’ En castellà ens entenem tots.

Notícies relacionades

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Diferents maneres de llegir un llibre

La Constitució resa que el català, com la resta d’idiomes, ha de ser objecte d’especial respecte i protecció. Per a Feijóo –i els Felipe, Guerra o Rubalbacaba–, això es tradueix que no s’ha de poder utilitzar al Congrés. Només per parlar amb els avis al poblet. I allò de l’Espanya plural o plurinacional és un altre destorb. El terme constitucional de ‘nacionalitats’ és una cosa que cal passar-se per l’arc triomfal. Aquesta sembla ser la interpretació jacobina que no té res a veure amb l’esperit amb què els pares de la Constitució van redactar el text que, reinterpretat per gent com Felipe –el president més jacobí que ha tingut Espanya– es redueix a danses i costums folklòrics. 

En fi, anem tard. Si és que hi anem, ara amb els postconvergents donant-se cops al pit i els diputats del PSC que segueixen en la inòpia com si la qüestió no hagués anat mai amb ells.