Amb el mort de Javier Marías en braços

3

Es llegeix en minuts

Per què confiar en El Periódico

13 de de setembre del 2023. 16:52

0 Comentaris

fcasals39959742 madrid05 09 2017 icult presentacion de la nueva novela del e170905155903

«Ningú pensa mai que pugui anar a trobar-se amb una morta entre els braços» i, no obstant, hi penso quan a cinc escriptors espanyols ‘joves’ (les primeres cometes d’aquest text marquen una cita de l’autor mort; les segones, una ironia) ens pregunten en un teatre de Colònia què hem de dir de Javier Marías, un parell de setmanes després de la seva mort, així que aquest club dels cinc manté un pinball de silencis i mirades (algunes són de dol en pel·lícula de Sergio Leone, d’altres, a terra, d’ascensor quan se li escatima conversa a un veí) i el presentador alemany (les quatre hores de festival literari s’estan retransmetent en directe per la ràdio de més difusió del país) encaixa el mutisme amb perplexitat i llavors apunta que potser aquesta generació es veu més concernida per assumptes socials mentre que el mestre s’ocupava de la condició humana, observació que jo valoro com a voluntariosa, tot i que que no comparteixo del tot, però el cas és que tampoc aquesta repregunta mereix resposta fins i tot que una d’elles, d’inicials AM, s’atreveix a dir que l’ha rellegit fa poc i que li agrada, cosa que comentaré fumant a la porta amb ella minuts després, sana i estàlvia dels focus i de les preguntes llançades a un grup d’escriptors (els escriptors són macos i sobretot vulnerables d’un en un; humans i fins i tot empàtics, si bé ocasionalment criticaires, en grups de dos i tres; tremendament tafaners i recelosos en reunions de quatre a deu i absolutament vanes, borratxos i ridículs –imaginin una manifestació d’escriptors, potser per la titlla de ‘sólo’– en manades superiors a deu): a mi també m’agrada, dic, adoro les seves frases amb més clàusules que un contracte immobiliari o futbolístic, d’aquestes que a cop de disjuntiva i adversativa exploren cada angle d’un tema, perquè «prefiere conocer lo posible además de lo cierto» (una altra cita de l’autor), que semblen producte de la respiració lenta d’un gegant (massa cansat i gran, hauria dit al teatre; tremendament gran i personal, matisaria fumant), tot i que, com quan ja obrint el portal de casa se t’acuden totes les rèpliques d’una discussió amb algú de qui t’acabes d’acomiadar, apunto detalls que podria haver dit a la negra esquena del temps i que potser no ens animem a dir allà dins perquè: 1) Érem cinc escriptors, en un format estrany de respostes breus, així que preferim el consens garrepa al conflicte del matís, 2) No crec que fos per no reconèixer els grans, perquè no som joves, sinó ‘joves’, i la majoria hem superat això de matar els nostres ‘pares’, 3) les raneres remugadores, en forma de columnes i articles, van ser doloroses, com una ferida recent, i encara costa defensar els enormes èxits de les seves novel·les, 4) se’ns ha fet estrany, potser, defensar Javier Marías perquè resulta una cosa així com cantar les bondats de la paella, la truita de patates o el flamenc (encenem un altre cigarret i ens riem del fet que en aquesta gira alemanya sona ‘Entre dos aguas’ de Paco de Lucía cada vegada que entrem en una sala), 5) això l’hi robo a Gonzalo Torné: Marías s’havia convertit en l’intocable escriptor únic, el candidat nacional al Nobel, el Gasol o el Nadal de les lletres, o el nou Cela, i això, és clar, ens genera, generacionalment, una mica més de rebuig que d’enveja, o 6) i no vol saber, però sabrà, que sempre que llegeixo Marías penso que els meus mitjons són baratíssims i somio que me’n poso uns de caríssims i de rombes, i la valenta (i maquíssima) escriptora amb qui converso riu de l’últim i afegeix arguments als meus, però convenim (i això passarà en altres cites d’aquest mateix ‘tour’, on molts dels autors ‘joves’ estem rellegint Marías, fins i tot escriptores allunyadíssimes del to, la classe i la visió del món de Marías, considerant de vegades còmic el seu erotisme de còmic o de Hollywood clàssic, però reconeixent ja sense focus ni complexos el prodigiós novel·lista que era) en què el millor crític literari és el temps, i potser li agradaria a ell ara, just un any després de la seva mort, saber que un novel·lista ‘gairebé jove’ l’elogia en una columna amb un sol punt: el definitiu, el final.