1
Es llegeix en minuts
Els Rubiales de la vida

Agost del 23 ha sigut el mes de les nits tòrrides, dels fills de famosos que es dediquen a la carnisseria a Tailàndia, dels incendis devastadors en aquest cel a la terra anomenat Maui (Hawaii) que vaig visitar fa 13 anys, dels parlaments que canvien de presidenta, dels turistes que fan cap al nord,  de la princesa que es vesteix de caqui (Elionor), de la mort de l’últim enemic de Putin... Però, per damunt de tot, ha sigut el mes de 23 dones que van convertir Espanya en campiona del món de futbol femení per primera vegada en la història. Del puto món, del puto món sencer, com tan bé van dir dues d’elles, Jenni Hermoso i Sara Paralluelo.

Notícies relacionades

Els lectors veterans recordaran que ja vam dir en aquest racó molts mesos enrere, abans del Mundial, que a casa Martínez ja érem fans del futbol jugat per dones; que no era una moda efímera sinó que havia arribat per quedar-se; que la comunió entre les jugadores i l’afició era tal, igual que les seves ganes de festa, que hauria de fer pensar els equips de la lliga masculina; que Joan Laporta faria bé en anar més sovint a l’estadi Johan Cruyff (on juguen elles gairebé sempre) igual que Xavi i els seus jugadors; que falten més clubs i més patrocinadors que creguin en aquest esport i que la professionalització de les dones encara té arestes per resoldre.

Entendran així per què Alexia Putellas, Aitana Bonmatí i companyia han sigut el millor del meu agost de guàrdia. El seu triomf, a més, ha servit per visibilitzar aquesta part d’Espanya que ja s’ha atipat de la borratxera d’homenia mal entesa dels Luis Rubiales de la vida. Grollers, sempre en fora de joc i abusant de la seva autoritat –què si no és besar als llavis una treballadora, amb independència que ella consenti o no, es diverteixi o no, es burli o no del moment hores després–. Tot i que s’aferrin a una cadira que deshonren amb la seva presència, abans o després cauran perquè el puto món sencer, aquest que les 23 han conquistat, els donarà l’esquena.