En els pròxims 45 anys Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Un dels debats que han posat sobre la taula els avanços científics de les darreres dècades és la possibilitat de modificar l’ésser humà per fer-lo «millor», amb els problemes que té acotar què vol dir realment aquesta paraula. La conseqüència extrema d’aquesta cerca de la perfecció podria ser que es creés una espècie nova, diferent de l’‘Homo sapiens’ que coneixem ara. A aquests individus, l’existència dels quals és, de moment, només teòrica, els anomenem ‘posthumans’ i només podem especular sobre com serien.
Una de les característiques que buscarien aquests posthumans seria, amb tota probabilitat, la de tenir una longevitat substancialment superior a l’actual. La nostra esperança de vida ja és, de fet, un dels factors que més ha canviat últimament. Pràcticament estable al llarg de tota la història de la humanitat al voltant d’uns 30 anys, a partir de principis del segle XX comença una corba ascendent que ens ha portat a una mitjana superior als 70 (amb un rang que va dels 52 del Txad als 85 de Hong Kong), i que encara no s’ha aturat.
El progrés més important es va aconseguir gràcies als antibiòtics, les vacunes i una millora general de la higiene, que va reduir espectacularment la mortalitat per infeccions (sobretot la infantil, que feia abaixar molt la mitjana). Fins i tot quan aquests avanços ja estaven a l’abast de la majoria, a partir de la segona meitat del segle XX, la longevitat ha seguit augmentant gràcies, entre altres coses, a un increment del nivell socioeconòmic i a una reducció en la mortalitat de malalties importants, com les cardiovasculars o el càncer. Però aquests efectes tenen un límit. Fins quan durarà la tendència a l’alça? Podrem continuar augmentant els anys que vivim de manera indefinida o, almenys, fins assolir xifres que ara semblen de ciència-ficció? Podrien els posthumans arribar a ser immortals?
La lluita contra l’envelliment és tan antiga com la humanitat mateixa, però no ha sigut fins al tombar del mil·lenni que frenar el pas del temps s’ha convertit en una possibilitat real. Entendre una bona part dels mecanismes biològics que determinen la degradació que pateix el cos amb l’edat ens ha portat la capacitar de modificar-los. O si més no, d’intentar-ho. Hem aconseguit, per dir-ho d’alguna manera, una possible recepta per a la immortalitat. Convertir-la en realitat és la part més difícil.
Al laboratori, podem allargar la vida a mamífers aproximadament un 30% usant diverses tècniques. Si alguna es pogués traslladar als humans, podria voler dir assolir una longevitat mitjana que s’acostaria als cent anys. Més que allargar la vida perquè sí, aquestes intervencions se solen centrar a reduir el desgast de l’envelliment, cosa que implica millorar també la qualitat de vida.
Així doncs, la ciència està cuinant intervencions que podrien fer que els 70 fossin els nous 50, si mai trobem la forma de superar els obstacles que encara bloquegen l’aplicació clínica de tots aquests avanços. Un dels reptes llavors seria evitar que les «píndoles de l’eterna joventut» acabessin sent accessibles només als rics (individus o països) si volem evitar que augmentin encara més les diferències socials al planeta.
Notícies relacionadesEl segle XXI ja és el de la vellesa. Les àrees més desenvolupades del planeta estan experimentant un canvi demogràfic lent però irreversible. A Europa, els naixements van de baixa i la mort s’endarrereix, la qual cosa ens fa globalment més vells. Si continuen a aquest ritme, els països desenvolupats es poden acabar convertint en grans geriàtrics abans del canvi de segle. Si, a sobre, hi afegim la possibilitat de fer servir els recursos científics per vèncer (o si més no, controlar) l’envelliment, les societats del segle XXII poden ser molt diferent de les actuals. Estem preparats per a un món en el qual arribar a centenari sigui la norma? I, a la inversa: està preparat aquest món per resistir una espècie que refusa morir?
Potser la immortalitat és un objectiu inabastable per als humans, però els fàrmacs antienvelliment no estan gaire lluny de convertir-se en realitat i, al llarg de les properes dècades, és molt possible que facin canviar les regles del joc. És difícil predir on és el límit de la nostra longevitat, però una cosa és clara: encara no hem tocat sostre.
