Passos per polititzar el cas Rubiales

¿Qui es polititza? Ell, en el seu temerari discurs i amb aquest «consentiment» clau. I ara, quan el secretari de la Federació denuncia davant la UEFA l’«intervencionisme del Govern». Això ja ho vam veure abans amb Villar i no va prosperar. És Rubiales qui fa partidisme quan només parla d’una part del Govern. No va nomenar Sánchez, ni Iceta, ni el CSD. Tampoc la FIFA. Hi haurà qui digui: «es defensava del Govern, que va actuar abans». Per a això la llei de l’Esport reflecteix que la Federació té competències públiques delegades. Sorprèn que ara d’altres, que criticaven el retard del Govern a adoptar mesures, se sumin a l’acusació intervencionista. El Govern esperava la seva dimissió per no forçar-la, però ell es va posar al precipici. De fet, davant la inhabilitació temporal de la FIFA, el Govern ha de prendre altres mesures permanents ja que les jugadores de la selecció demanen «canvis profunds».

 ¿Quan? Cinc dies després de la victòria del Mundial, després d’una setmana de pressió sobre Hermoso i la seva família sense èxit. Quan el seu paternalisme ja no domina les jugadores. Quan sap que la FIFA té un expedient obert contra ell i aprofita per vendre, davant aquesta entitat i tot el món, que ell és la «víctima» d’un complot. ¿Que no pot ni defensar-se? Ho va fer des del primer dia, utilitzant la Federació: declaracions manipulades, comunicats a tort i a dret, i una roda de premsa només per a ell. 

¿On? Polititza quan desafia en la Federació, el seu territori, el seu regnat. Envoltat, en aquell moment, de fidels. L’escenari simbòlic del seu poder. Amb les seves declaracions desautoritza les accions posades en marxa, en pausa a l’espera de la seva dimissió. A més, aprofita per deixar clar que ell no és responsable de res: va reaccionar així a la llotja després de la mirada de Vilda i va reaccionar així davant Hermoso perquè ella el va abraçar. Des del seu púlpit deixa clar que ell és el cap, que ell té l’autoritat, la veritat. I que, acompanyat dels que l’aplaudeixen, ell no està sol. Que qui es quedarà sola és Hermoso. 

¿Com? Es polititza la societat amb dos fronts. Un, el crea ell mateix amb l’argumentari negacionista masclista per defensar-se: ell és la víctima, ell és el més feminista, la seva gestió defensa les dones, ascendeix a una en el mateix acte, el fals feminisme és una xacra... Opta pel discurs negacionista per amplificar el seu missatge i allà ja es posiciona políticament. Pot ser, si hi ha recorregut penal, que fins i tot tinguem la presència de «Stop Feminazis» als jutjats. El segon front el polititzen partits que se serveixen de l’enfrontament. Tot i que Gamarra va rebutjar Rubiales, després el PP va guardar silenci. Només trencat per un Feijoó que va esmentar els violadors alliberats després de la llei del ‘només sí és sí’, amb un cas inexacte; i Ayuso, per comparar això amb l’independentisme. Tertulians conservadors fins i tot recorden ETA. Suposo que tenir de soci un partit negacionista determina aquestes estratègies. Les jugadores es troben, de sobte, veient com es barregen els ous amb els cargols, embolicades en casos que les silencien, les invisibilitzen i que tapen les seves peticions de canvi. 

Notícies relacionades

De Costa a Lleó XIV, més Europa

Kallifatides, Europa, ‘Paradiso’

¿Per què? Cau en el negacionisme i en la política per polaritzar el debat públic, per buscar suports davant la judicialització o, potser, sortides laborals. I aplica una estratègia de comportament masclista: instrumentalitzar les dones, triangular amb terceres rere les quals amagar-se. Fer d’això ja no una guerra de sexes, sinó una guerra de dones contra dones. De dones «bones» contra «dolentes». Malgrat que la FIFA li prohibís contactar amb Hermoso, apareixen altres formes de pressió. I allà entra la mare de Rubiales (que no el pare ni ell mateix). Comença la fase espectacle.

Aquí tot està calculat. Tot i que, potser, algunes estratègies ratifiquen el perfil que no vol assumir i això es gira en contra seu. A ell i als partits que només trenquen el silenci per seguir en campanya davant una investidura més que complicada.