Polítiques de la imprudència

No presentar-se a la Zarzuela fins i tot si pots ser determinant en una investidura de president de Govern és una de les sortides més disfuncionals en la democràcia de cada dia. En diem embús en hores de trànsit crucial, amb Junts, ERC i Bildu. També ho podem considerar com una forma de pescar en aigües molt remogudes. És a dir: viure del sistema i menystenir-lo quan convé. O sigui: tenir tots els avantatges, garanties i subsidis d'un sistema parlamentari i autonòmic a la vegada que te’n surts de les institucions a fi de trencar-ne els vidres. Això passa, entre altres coses, perquè la prudència política està molt passada de moda. Tanta imprudència incentiva les polítiques desintegradores. La improvisació megalòmana i l'espectacle efectista acaben per dominar l'escenari. Per això la imprudència és una gran temptació en temps d’incoherència.

En política, tampoc és original prendre decisions d'avui per a demà sense calibrar les conseqüències de fons que poden tenir. Importa encara menys que des d'Aristòtil d’això se’n digui imprudència política. Poden ser decisions que es prenen per estricta conveniència o fins i tot en interès del bé comú. Però, generalment, són de naturalesa combinada: el governant pren decisions amb diners públics concebudes perquè un segment de l'electorat les percebi com a benefici i així siguin un profit electoral pel polític. En altres circumstàncies tan sols són un propòsit de manipulació. En el cas de la llei del ‘sí és sí’ –com sigui que la situem en aquesta classificació– es va legislar amb notòria incompetència, sense pensar que tendria conseqüències ineludibles. Causà efectes negatius i va fer-se obligat canviar la llei. Si segons el Govern de Pedro Sánchez es volia consolidar un ideal equitatiu, el resultat va ser tot el contrari.

Notícies relacionades

De Costa a Lleó XIV, més Europa

Kallifatides, Europa, ‘Paradiso’

Un altre cas més recent, sigui deliberat o accidental, és la proposta d'incorporació del català, basc i gallec al dia a dia parlamentari, complementant-la amb la petició d’oficialitat a la Unió Europea. És tan sols una obstinació tàctica de Pedro Sánchez per atreure el vot de Junts a la seva investidura? Una possibilitat és que fes la proposta donant per fet que tiraria endavant com a estendard de l'Espanya plurinacional ara tan proclamada, però sembla més probable que Sánchez sabés de cert que a la Carrera de San Jerónimo l'adaptació tècnica i normativa a la seva proposta necessitaria terminis tan dilatats que usualment només resol l’oblit. De la mateixa manera, trastocar el sistema de les vint-i-quatre llengües oficials de la Unió Europea és una d'aquelles empreses tan dificultoses que generen melancolia. Alterar l'actual sistema lingüístic comunitari difícilment serà una prioritat unànime entre els Estats membre.

Tal vegada, Sánchez va creure que la seva proposta era fàcilment practicable tant en els procediments del Congrés dels Diputats com en el patrimoni normatiu de la Unió Europea. O la va concebre estrictament com una manera d'atraure Puigdemont i aconseguir ser investit com a president de Govern. O bé vol deixar així el seu segell pacificador en una Catalunya que en realitat és bilingüe, amb l'independentisme en reculada i sectors de la societat que voldrien que els seus fills aprenguessin més castellà a l'escola, segons la llei. El president en funcions serà o no investit, però els resultats de la seva tàctica de pactes a la llarga tindran derivacions poc grates. Tal vegada sigui que en un segle tan traïdor la prudència política ja no dona vots.