¡Ensenya’m les plomes!

No soc l’única, sens dubte. Tinc ben localitzats des de fa temps alguns congèneres (perquè si una altra cosa som els éssers humans és gregaris, i a tota hora i en qualsevol situació necessitem sentir-nos acompanyats d’iguals, part d’un grup). Sé que la meva admirada Rosa Montero, per exemple, comparteix aquesta bogeria. Alguna vegada m’he atrevit a proposar-li (ai, com m’agradaria) quedar per ensenyar-nos les plomes. És tan bonic que resulta gairebé obscè. I, com sol passar en aquests casos, la promesa que algun dia passi és millor que la consumació. 

Amb el meu estimat Jesús Marchamalo passa una cosa molt pitjor. Quan ens veiem ens afanyem a desenfundar les nostres últimes adquisicions, crec que amb la fosca intenció de deixar l’altre enlluernat, meravellat, estupefacte, una cosa que aconsegueix ell sempre molt més que jo, perquè el maleït sempre ha comprat el primer prototip d’un artesà que desconec o un model fastigosament preciós d’una marca que jo adoro per sobre de totes les coses. Per descomptat, sempre he aplaudit el gust d’Almudena Grandes de firmar amb el seu Pelikan Souveran verd. I m’encanta que Núria Pradas s’hagi passat recentment a la família plumífera. Soc de les que pensen que la dedicatòria d’un llibre a ploma no pot comparar-se a cap altra a vulgar bolígraf. I que escriure en un quadern Midori, o en un Rhodia o en un Kunisawa (tots tres pensats per a l’escriptura amb estilogràfica) és una experiència radicalment diferent d’escriure en qualsevol altre lloc i, per descomptat, molt més bonica. 

Soc també de les que s’alegra que l’escriptura manual tingui cada vegada més adeptes. Que s’imparteixin cursos de cal·ligrafia. Que hi hagi papereries especialitzades en tintes (i botigues monogràfiques). Que les meves marques de tintes favorites inventin nous tons cada any. Soc de les que celebra el dia de l’escriptura manual (23 de gener) i el dia de la ploma estilogràfica (4 de novembre). De les que creuen en els beneficis d’escriure a mà.

Els friquis, ja se sap, necessitem altres friquis amb qui compartir les nostres coses i amb qui parlar de temes que importen un rave a la resta de la humanitat. I això va ser, precisament, el que va passar a la Casa dels Entremesos de Barcelona fa algunes setmanes, quan la nounada Associació Estilogràfica de Catalunya va fer la seva primera reunió de socis amb un programa d’actes que incloïa una conferència de Xavier Amargant titulada ‘El camí de la tinta’. 

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Ja sé que no s’ho creuran, però per a un friqui de les estilogràfiques resulta d’allò més estimulant conèixer els principis físics que aconsegueixen fer que un plomí escrigui tal com s’espera, sense encallar-se ni provocar accidents. I vam tenir ocasió d’aprendre-ho, amb demostració pràctica inclosa, i ens vam sentir com nens al laboratori. I quina felicitat quan el mateix conferenciant va donar a entendre que algun dia hauríem de parlar llargament de rosques de caputxons (caputxons d’estilogràfiques, és clar), anunciant així el tema d’una altra possible conferència, que els presents vam acollir amb entusiasme.

Em sembla meravellós que existeixi un grup de persones així. Gent feliç de conversar sobre coses estrafolàries, satisfeta de poder presumir de tenir centenars de plomes i desitjar-ne encara més; gent que inverteix el seu temps a visitar exhibicions d’estilogràfiques, en llegir blogs i fòrums sobre els més variats i especialitzats temes (per exemple, com diferenciar un plomí Jowo d’un Bock), o fins i tot valents que s’atreveixen a crear els seus propis instruments d’escriptura. Gent que somia amb plomins —encallats, bicolors, flexibles, antics...—, amb tintes de colors, becs de ploma, alimentadors i èmbols; gent que espera amb emoció infantil la pròxima trobada mensual, on potser, sense dilació, complexos ni embuts, per fi parlarem de rosques.