Les coses petites

Diu Saint-Exupéry al seu meravellós ‘El petit príncep’ que «quan hom està molt trist són agradables les postes de sol», però no sé si és la bellesa del capvespre la que que ens amoroseix la tristor o el temps que dediquem a mirar-lo. Personalment, és aquesta sensació de temps robat al temps, sense cap altre propòsit que conquerir la pausa, el que em sacseja interiorment, com si la vida prengués una dimensió més profunda, justament perquè no cerca la transcendència. La meravellosa grandesa de la nimietat, de les coses menudes, dels moments perduts, de les converses sense intenció, la vida que llisca sense pretensions.

Com aquest article que ara maldo per construir, sense cap objectiu precís, excepte deixar-lo escrit, com si fos un silenci al bell mig de tant de soroll. Potser és una temeritat escriure’l en aquest moment, perquè vivim temps convulsos que exigeixen moltes paraules per entendre’ls. Paraules diverses, certament, les que cadascú de nosaltres ‒aquells que tenim l’honor d’un espai públic‒ aportem com bonament podem. Però aquesta és la fita d’un diari, explicar la complexitat des de les moltes mirades, confrontades unes, complementàries les altres. Al capdavall, si, com deia Mercè Rodoreda, la veritat és un mirall trencat del qual tothom té un fragment, un diari és el trencadís gaudinià que intenta ajuntar els bocins, acoblar-los, mostrar el conjunt. En aquest sentit, què faig ara i aquí, tot perdent una oportunitat per defensar la meva mirada de la realitat? Què hi faig, no aportant el meu bocí de veritat, justament ara que tot és tan caòtic i està tan embolicat?

Silenci

No ho sé. Per una vegada volia escriure el silenci, però és un gest inútil, perquè el silenci és tan perfecte que no té paraules. De manera que intento endebades parlar fluixet per tal de reivindicar un moment de pausa amb vostès, els lectors que m’honoren. Ara mateix, mentre estic escrivint, el Senyor Gat ‒el nostre gat rescatat de moltes vides‒ m’ha pujat al damunt i m’ha teclejat l’ordinador. Sens dubte, és un gat savi. I, mentre intentava retirar-lo de la faldilla per tal de continuar escrivint, he assaborit aquest instant menut, deliciosament insignificant. A vegades la vida només és això, escoltar el batec dels pulmons, quan respiren.

A l’estiu ‒sigui estiu o siguin els estius que tenim en alguns hiverns‒ reivindico la intranscendència. I la reivindico perquè la intranscendència no és immediata, ni fàcil, sinó fugissera i esquerpa. És una voluntat, una conquesta, tan atrapats en la roda del nostre tràfec vital, que sovint no sabem com aturar-nos. És la futilesa de les coses grans que fem, grandeses que ens envolten i ens afalaguen, sense saber que sovint són molt petites. No és el mateix Saint-Exupéry qui assegura que l’essencial és invisible als ulls? Però, per poder veure allò que és essencial, hem de fer una parada en sec i baixar de la ruta.

Potser és aquesta la humil intenció d’aquest article: fer una simple parada. Segur que a la propera tornaré a les grans paraules, en un intent esforçat de mirar la realitat des del tamís de les pròpies conviccions, que és l’única manera de mirar. O algú creu que existeix la mirada pura? I en fer-ho seré imprecisa i maldestre, no endebades les paraules sempre són l’aliment dels malentesos.

Però, tot abusant de l’estiu, permetin-me que avui vagi més enllà de l’estretor de les idees que ens defineixen, en un intent voluntariós de cercar un territori comú on trobar-nos. Al cap i a la fi, siguin quines siguin les nostres abruptes diferències, tots som els mateixos nens espantats cavalcant damunt cavalls cecs. Éssers fràgils i solitaris que temem la mort i cerquem desesperadament qui ens estimi.

Notícies relacionades

El preàmbul: l’amnistia

Capital Waterloo

No soc capaç de saber què és exactament la felicitat, ni crec que hi hagi cap definició que l’expliqui. Però personalment la puc percebre en aquestes pauses conquerides. No són els llibres que llegeixo, ni la música que m’endolceix l’estona, ni les persones que caminen al meu costat, sinó el temps que dedico a adonar-me que hi són. Mirar l’altre amb la mirada de mirar...

Encara que només sigui per una setmana: bona pausa.