Eleccions 23J Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Capital Waterloo
La qüestió és simple: ¿per què hauria de facilitar Puigdemont la investidura de Pedro Sánchez? O, més complicada: ¿què hauria de posar a sobre de la taula?
La nit electoral ha deixat un caos que es resumeix en tres evidències: Sánchez està més viu que mai; Feijóo aconsegueix una victòria inútil, i l’enemic públic número 1 d’Espanya, el president Puigdemont, té la clau de la governabilitat. És a dir, victòria amarga, derrota dolça i un convidat inesperat que ningú voldria a la taula. A partir d’aquí les anàlisis poden focalitzar-se en les moltes variables que ha deixat el nou mapa polític, però cap resultat varia la conclusió fatídica: ha aparegut el fantasma de la repetició electoral.
Què ho podria evitar? D’entrada, que es fessin realitat els somnis de Feijóo i el PSOE s’abstingués en la investidura, però, com tot somni humit, aquest també sembla irrealitzable. Sens dubte, era l’escenari possible amb un Pedro Sánchez derrotat, però Sánchez ha demostrat la seva mítica resiliència i ha tingut uns resultats molt notables en una contesa que augurava la seva fi, de manera que no té necessitat d’immolar-se. També podria haver el miracle d’un PNB que acceptés l’aliança amb el PP, però Vox ho fa molt improbable, de manera que, descartades les dues opcions del PP, l’altra és la coneguda: una aliança múltiple del PSOE, que inclouria l’abstenció de Junts. És a dir, que tots els camins van a Waterloo, i aquest és el malson compartit dels partits espanyols. Si alguna cosa va ser notable la nit electoral és justament aquesta: la cara que van posar els comentaristes espanyols quan van descobrir que Puigdemont tindria la clau. Com és possible que l’home més odiat d’Espanya sigui el que la pot salvar de la inestabilitat? Coses de la grandesa de la democràcia, que dirien els cursis. Amb un afegit notable: la sagnia que ha patit ERC per haver donat suport al PSOE no s’ha vist compensada per la seva utilitat política, atès que els socialistes donen per descomptats els vots republicans, mentre que els de Junts els han de guanyar.
Notícies relacionadesSigui com sigui, Junts està en el centre del debat espanyol i el telèfon vermell marca a Waterloo. A partir d’aquí es preveu una pressió mediàtica ingent sobre Puigdemont, que convertiran en el culpable de tots els mals: el mal d’unes noves eleccions, el de no aturar Vox, el que governi la dreta reaccionària... Com si Puigdemont no fos la víctima, sinó el responsable que a Espanya hi hagi una immensa marea reaccionària. És cert que el moment és d’or per fer alta política, i que l’antecedent Pujol dona claus per aconseguir peixos grossos en moments d’aigües revoltes, però ni la situació catalana ni la de Puigdemont tenen res a veure amb els temps convergents. En qualsevol cas, no deixa de ser curiós que els mateixos que l’han injuriat durant anys ara li demanen «grandesa» política.
La qüestió és simple: per què hauria de facilitar Puigdemont la investidura de Pedro Sánchez? O, més complicada: què hauria de posar damunt la taula? D’entrada és un fet que Junts no regalaria els seus vots, com ha fet ERC, i que el llistó seria molt alt. Però, abans de saber què demanaria, cal preguntar-se si té lògica que el PSOE demani res a un líder polític al qual fa anys que maltracta de manera pública i notòria. El PSOE ha espiat, perseguit, reprimit, menyspreat i amenaçat el president Puigdemont, a banda d’utilitzar-lo com a pervers esquer electoral, i, per reblar-ho, acaba de robar l’alcaldia a Xavier Trias en un pacte amb el PP, sota el lema que calia aturar l’independentisme. Com és possible que el PSOE consideri que Junts no és un partit legítim per governar Barcelona i, en canvi, que ho sigui perquè governi ell a l’Estat? O com ho és que consideri Puigdemont una mena de delinqüent menyspreable i que ara sigui bo per a fer president Sánchez? Alguna cosa immoral hi ha sota tanta hipocresia, i és aquesta immoralitat la que fa molt difícil la mínima voluntat de pacte. Puigdemont té motius per posar el llistó molt alt i Sánchez està atrapat en la criminalització que ha fet del seu oponent, de manera que sembla un diàleg impossible. Amb un element que Sánchez no té en compte: Junts es deu als seus votants i els seus votants no entendrien que Puigdemont fes un Junqueras. En tot cas, és Sanchez qui té la responsabilitat d’aconseguir el pacte, i no Puigdemont, i aquí l’ordre dels factors sí que altera el producte.
