Aprendre a morir

«¿Quantes formes de sorpresa té la mort?», es pregunta Montaigne en un dels seus assajos més cèlebres: «Que filosofar és aprendre a morir». I en aquest aconsella que, en lloc de témer la mort, la tinguem sempre present, fins i tot en els moments de plaer. ¿No va morir un Papa gaudint entre les cuixes d’una dona? ¿No es va morir aquell altre mentre saltava en un ball? ¿No es va ofegar una amiga amb un llagostí? Recorda el filòsof que Èsquil, amb temor que li caigués a sobre el sostre d’una casa, va sortir a la intempèrie, i el va matar «la closca d’una tortuga que es va escapar de les urpes d’una àguila que passava volant». Hi ha els que ni tan sols surten de la casa per temor de la mort i al relliscar a la dutxa es desnuquen. «Si algú ensenyés els homes a morir, els ensenyaria a viure», conclou Montaigne.

Fa molts anys vaig tenir l’honor de publicar un bon llibre de contes que tenia, a més, un gran títol: ‘Los amigos míos se viven muriendo’, de Luis Miguel Rivas. Parafrasejant aquest títol jo podria dir que visc morint. Si no fos per la medicina occidental ja m’hauria mort quatre o cinc vegades. Sense haver de filosofar, la vida mateixa m’ha ensenyat a tenir molt present la mort, a pensar en ella una vegada i una altra: vaig xocar frontalment contra un pal a setanta quilòmetres per hora; vaig travessar corrent un finestral i de miracle no em vaig dessagnar; tinc pedaços interns de vesícula biliar, de vèrtebres i ossos trencats, de cor obert i de parts més íntimes que no vull explicar.

A l’anterior s’afegeix, com recorda Montaigne, que també «la joventut mor en nosaltres, que és real i veritablement una mort més dura que la mort completa d’una vida que llangueix i que la mort de la vellesa». Fins fa un mes jo creia que m’estava acomiadant de la vida a poc a poc, lentament i sentit per sentit. Fa anys que percebo com els meus sentits s’esvaeixen. Algunes d’aquestes carències progressives són invisibles per als altres: he perdut gairebé per complet l’olfacte i el gust. L’hedonista que vaig ser ara distingeix un suc de mango d’un suc de mora només pel color. Això em permet estalviar, perquè m’és igual un gran vi francès que un de xilè de combat.

Notícies relacionades

Regeneració democràtica: què com i amb qui

La jugada que mereixem

També fins fa un mes em lamentava pel fet d’haver-me quedat gairebé sord de l’orella dreta. A això només li veia un avantatge i era que quan algun veí contractava mariachis a altes hores de la nit, jo recolzava sobre el coixí l’orella esquerra i la molèstia del soroll desapareixia per complet. Crec, a més, que li dec la vida a la meva sordesa. En aquesta pizzeria a Ucraïna  en què els russos van tirar un míssil Iskander d’alta precisió, jo m’havia assegut a l’esquerra de Sergio Jaramillo. Com que no entenia el que em deia, em vaig canviar de lloc per quedar a la seva dreta, a l’altre costat de la taula, de manera que la meva orella esquerra el pogués sentir. La nostra companya de viatge, Victoria Amelina, es va moure per quedar al costat de Sergio i davant meu, al mateix lloc on jo era abans. Poc després, va venir l’atemptat en el qual ella va quedar ferida de mort i els altres en vam sortir gairebé il·lesos.

Si filosofar és aprendre a morir, com ensenya Montaigne, fa poc més d’un mes vaig aprendre a no queixar-me més de la vellesa ni de la mort lenta, a conviure serenament amb elles, i a no exposar la meva vida a situacions de violència, ni tan sols per una causa justa com és la lluita contra la invasió russa d’Ucraïna i els crims de guerra de Putin en aquest país. Continuaré denunciant els horrors que comet Rússia a Ucraïna (últimament bombardejar catedrals i graners plens de blat), però faré el possible per morir-me de vell i al meu propi llit, com la meva mare, i no per violència assassina dels malèvols, com el meu pare. Tot i que, és clar, un la pròpia mort, tret d’un suïcidi, no la pot decidir.