Cultura i combat polític Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
¿Qui tem Virginia Woolf?
Zapatero s’ha convertit en un veritable guru ‘new age’, un predicador visionari, un ‘illuminati’, i com a tal analitza la política espanyola, la humanitat, l’univers sencer i el que faci falta
Com que soc fan d’‘Orlando’ des dels 20 anys, que és quan vaig llegir la novel·la, m’agradaria saber quants polítics dels que s’han omplert la boca amb Virginia Woolf i el seu ‘Orlando’ en mítings, debats i entrevistes coneixien el llibre. Començant pels australopitecs que van prohibir una obra de teatre que hi està basada a no sé quin poble, pedania o ciutat, i després matisant, que és important en la vida i aquí fa l’efecte que ho hem oblidat. O sigui que matisem i no ens deixem portar pel fragor dels últims dies: ningú ha censurat, com s’ha repetit moltes vegades, ‘Orlando’, de Virginia Woolf. No s’ha prohibit la novel·la –a Espanya es trobava durant l’últim franquisme– i no s’ha censurat Virginia Woolf. ¿Què ha passat, doncs? Que uns cretins al capdavant de cultura d’aquest poble, pedania o ciutat, han cancel·lat una adaptació teatral d’‘Orlando’ –repeteixo: una adaptació teatral–, demostrant de passada que els agradaria que la censura a Espanya tornés a estar vigent. No sabem si l’adaptació cancel·lada era bona o dolenta, fidel a l’original o sortida de mare –com passa sovint en les adaptacions–, però l’‘Orlando’ de Virginia Woolf s’ha convertit durant la campanya electoral en l’‘Orland furiós’ d’Ariosto i per tant en un ‘casus belli’ que s’ha agitat com a bandera apocalíptica. Ja arriben, ja arriben... els quatre genets... Però aquesta no és la qüestió.
La qüestió és l’ús de la literatura –o de la cultura, com l’anomenen, així amb majúscula– en el combat polític. ¿És lícit aquest ús entre tant soroll? Fa una setmana sortia a la palestra un Zapatero il·luminat que tampoc sembla haver llegit ‘Orlando’ –tret que li hagin passat un resum durant la campanya–, però sí Timothy Leary i les seves experiències amb l’àcid lisèrgic. O aquest era l’efecte que feia mentre sil·labejava que l’infinit és l’in-fi-nit i es definia com algú que està ‘amb la cultura’. Tampoc sé el que és això, ‘estar amb la cultura’, però, en fi, defecte meu: ¿amb quina cultura?
El president Zapatero em va recordar en el seu míting al profeta Philippulus a ‘L’estrella misteriosa’ de Tintín, que apareix embolicat amb un llençol i colpeja un gong anunciant la fi del món. Però Zapatero el va superar: va parlar en una arrencada teosòfica dels grans de sorra –robats de la Bíblia– i de la insignificança de l’home, entonant amb veu de tal: «¡Fanfarrons!». «L’infinit no cap al nostre cap», va continuar metafísic. I després va afegir alguna cosa sobre «el tot... si és que podem concebre el tot». Però no n’hi havia prou amb tan prodigiós descobriment, encara es va atrevir a més: «L’univers –va dir–, probablement, no s’acaba mai». I fixin-se en aquest «probablement», tan racionalista. Els seus girs tonals –algun de caire d’ultratomba, per cert– em van recordar als jesuïtes de València que venien a fer-nos exercicis espirituals a Montsió i a acollonir-nos la nit prèvia a la nostra mort (és a dir, aquella mateixa, segons ells). Així que, en ple rapte filosòfic, vaig comprendre el significat de l’adjectiu abracadabrant: les paraules de Zapatero, els ulls de Zapatero, els gestos de Zapatero, les diferents entonacions de Zapatero… eren abracadabrants (o per trencar-se de riure, tot i que els que l’escoltaven s’ho prenien molt seriosament).
Entretots
¿D’on venia aquesta vocació d’oracle?, em vaig preguntar, intel·lectualment fora de combat. Un malvat hauria dit: de la lectura de Gamoneda, el poeta de Lleó. Però no. Tampoc del tan conservador Borges –traductor al castellà, per cert, de la novel·la ‘Orlando’–, a qui Zapatero va dedicar no fa gaire un manual de simplicitats (i és que s’atreveix no només amb el tot, sinó amb tot). Però a mesura que escoltava la seva augusta melopea, vaig veure amb claredat que les seves temporades centreamericanes l’han afectat més del que podíem sospitar. Zapatero s’ha convertit en un guru ‘new age’, un veritable guru ‘new age’, un predicador visionari, un ‘illuminati’, i com a tal analitza la política espanyola, la humanitat, l’univers sencer i el que faci falta. I la seva claca aplaudint per fora i al·lucinada, sospito, per dins. Que una cosa és pertànyer a un partit i empassar-se el que faci falta per recolzar els seus candidats o per grimpar personalment, i una altra agafar no l’escala cap al cel sinó l’autopista cap al deliri mental sense retorn possible. És sabut que els gurus sempre prosperen, però els seus seguidors no solen acabar bé.
El desvari planava sobre aquella sala com un gran voltor comú i dedueixo que, amb el temps, la cosa tindrà conseqüències que no podem ni imaginar.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
