Beat Generation
En l’adeu a Lawrence Ferlinghetti
Per l’edició d’‘Udol’, d’Allen Ginsberg, va ser portat a judici i absolt. Per la seva llibreria City Lights va ser venerat per poetes i novel·listes
En tot moviment artístic hi ha dos pols o figures grans a banda i banda del tapís i els altres es mouen entre tots dos. A la poesia de la Beat Generation, hi ha un gran admès per tothom que és Allen Ginsberg. El seu poema ‘Udol’ és un dels millors poemes cascada del segle XX i els seus primers versos, «Jo he vist les millors ments/ de la meva generació, destruïdes», van ser dels més recitats a les barres de bar de finals dels 70 i entre alguns jonquis dels 80 (parlo, ara, d’Espanya).
L’altre gran –tot i que hi ha dubitatius al respecte (o n’hi va haver, la Beat Generation ja no és ni motiu de tesis universitàries)– és Lawrence Ferlinghetti, que acaba de morir als 102 anys d’edat. Ell va ser l’editor d’aquest poema de Ginsberg i va fundar la famosa llibreria City Lights a San Francisco. Per l’edició de ‘Howl’ va ser portat a judici acusat d’obscenitat i absolt després. Per la seva llibreria –que tenia com a model la parisenca Shakespeare & Company, que també va ser editorial independent– va ser venerat per poetes i novel·listes del seu país. Se’n va cuidar fins que la va vendre, i fins i tot després.
Ginsberg venia de Whitman i en certa manera de Tristan Tzara i els surrealistes francesos; Ferlinghetti procedia dels romàntics anglesos i el precedent dels surrealistes, és a dir, Apollinaire, a bandad’haver llegit bé tant Ezra Pound com Paul Valéry.
Notícies relacionadesLa seva poesia va ser més culta, o més cultista, com vulguin, que la dels seus amics. Era un gran poeta i un llibreter feliç; sospito que aquesta combinació va fer que la vida fos tan generosa amb ell, bastant més que amb els seus companys de generació i més també que aquests companys amb ell quan van passar els anys, en què Ferlinghetti va semblar passar a una segona fila. Però els ha sobreviscut tots i al seu rostre es reflectia l’alegria.
Sempre he de recordar el dia que vaig aprendre el seu nom per sempre. Va ser el 1974 –jo tenia 18 anys– al llegir un poema seu que em va enlluernar, traduït per Agustí Bartra a ‘Una antologia de la lírica nord-americana’. Fa uns anys vaig repetir molt aquests versos i crec que els vaig incloure en una de les meves novel·les, ja no recordo si ‘El mensajero de Argel’ o ‘Reyes de Alejandría’. Diuen així: «És terrible/ un cavall en la nit/ aturat i sol/ al carrer tranquil/ renillant/ com si un trist nu pujat en ell/ el premés amb cames calentes/ i cantés/ una dolça i alta i famolenca/ síl·laba única» Mai he oblidat aquests versos.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
