Eleccions 23J Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Benvolgut president (Puigdemont)
Sánchez es juga molt en aquest tràngol. Vostè s’ho juga tot. Si em tornés a preguntar com veig les coses, com va fer fa sis anys, li tornaria a recomanar que no es deixi portar per les arengues d’alguns
No he oblidat la trobada que vaig tenir amb vostè, a principis de setembre del 2017, pocs dies abans de les fatídiques jornades del 6 i 7 en les quals el Parlament de Catalunya va decidir tirar pel camí del mig, emparat per un artefacte jurídic esperpèntic, aquell cèlebre ‘de la llei a la llei’. Durant aquella trobada, en la qual vam participar algunes persones amb certa experiència internacional, vostè ens va anticipar la decisió i ens va preguntar com seria rebuda la idea a Europa. Eren temps d’exaltació i d’aquelles pors atàviques, molt nostres, de ser titllat de ‘botifler’, de manera que la majoria el van animar a seguir endavant. Només uns quants li vam recordar que l’anomenada via unilateral era contrària als fonaments de la Unió Europea. Per raons de la meva tasca professional, havia recorregut durant set anys els passadissos de la Comissió, del Consell i del Parlament, i la idea que vostè ens va exposar em va semblar una barbaritat. «S’estavellaran contra un mur perquè Brussel·les és l’imperi de la llei», li vaig respondre. Vaig afegir que el dret a decidir de Catalunya havia generat algunes simpaties (segons com es concretés), però que tirar-se la Constitució a l’esquena no suscitaria adhesions. El recordo escoltant els meus arguments amb un interès que no em va semblar fingit. A l’acomiadar-nos em va preguntar, amb un fons d’angoixa: «¿Què creus que faran? [l’Estat]». «El que sigui necessari», li vaig contestar. «¿Per què no ajorna la decisió?», em vaig atrevir a suggerir, davant el que estava a punt de passar. La gent mai ho acceptaria, van ser les seves últimes paraules.
Després, va passar el que va passar. Amb la seva barreja d’inacció política i estúpida brutalitat, el Govern de Mariano Rajoy va facilitar l’incendi, i vostès van entrar a un joc que conduïa a l’escorxador. Als que li van trucar durant aquells dies negres d’octubre, amb més autoritat que la meva, des d’Euskadi o des de Brussel·les, per suggerir-li fer un pas enrere, sempre va respondre el mateix: la gent se’ns tiraria a sobre. El resultat de fer cas als més aguerrits és conegut: xoc, repressió, condemnes, presó, i per a vostè l’ostracisme. El pitjor va ser que Catalunya va quedar dividida i traumatitzada, i que les dretes espanyoles van creure haver trobat un inesgotable filó electoral. Per fortuna, les eleccions del 2019 van portar Pedro Sánchez a la Moncloa. Sánchez va fer front a la campanya més gran de mentides, notícies falses i insults que ha conegut mai un president, però va tenir el coratge de concedir indults als condemnats pel Tribunal Suprem i d’obrir un diàleg tant fràgil com necessari amb el Govern de la Generalitat. Quan semblava que ho tenia tot perdut, les últimes eleccions han tornat a deixar oberta la possibilitat per aquell camí de concertació. ‘In extremis’, i amb una novetat que no és menor: depèn de vostè que no es repeteixin les eleccions.
Entretots
Sánchez es juga molt en aquest tràngol. Vostè s’ho juga tot. Si em tornés a preguntar com veig les coses, com va fer fa sis anys, li tornaria a recomanar que no es deixi portar per les arengues d’alguns. Que la dreta i l’extrema dreta hagin estat a un pèl d’arribar al poder insta més aviat a la prudència. Vostès, els independentistes, també s’han deixat pel camí milers de vots. No és el moment de somiar en el que no surt dels números, ni de tornar a repetir els errors d’abans. És el moment de la finesa política, d’acords de mínims per superar el tràngol. ¿A canvi de què? De res, si parlem del que no encaixa en la Constitució. De molt, si atenem el valor polític que tindria un acord que permeti la investidura del president del Govern espanyol amb els vots de tots els nacionalistes catalans. Per la seva càrrega simbòlica, un acord d’aquesta naturalesa posaria de manifest que la persistència d’un expresident català a Waterloo és una aberració. Soc fill de l’exili i, tot i que la seva situació no es pot comparar amb la que van patir els meus pares, comprenc la seva irritació davant la cridòria dels que l’ataquen per guanyar un grapat de vots. Que no hagin guanyat suposa una victòria per a tota la societat catalana i per a una democràcia com l’espanyola, que només trobarà la seva força en la magnanimitat.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
