Som els millors

El món mai tindrà bon aspecte, francament. Això és una cosa que sabem de sobres, que tenim present i que oblidem cada dia, per sort, perquè altrament no aconseguiríem fer ni un pas amb el cap amunt. En un passat gairebé llunyà vam aprendre a dir que els dies són acceptables, fent espetegar la llengua, o directament bons, sense tenir en compte com va tot, perquè ja sabem com va. Ens pregunten què tal, responem que més o menys, i seguim com si res, sumits en el caos i la porqueria fins al coll. Gairebé som dignes d’admiració per això. A la intel·ligència cal agrair-li que no tingui gaire en compte el que passa al nostre voltant per asseverar que les coses van bé o malament. 

Una vegada, en una petita novel·la de John Steinbeck titulada ‘Cannery Row’, vaig descobrir un personatge que encarnava perfectament aquest esperit: el d’apanyar-se amb el que hi ha. El personatge era cambrer ocasional. Sota la barra del bar on treballava ocultava una garrafa d’un galó amb un embut al coll. Tot el que els clients es deixaven als gots ell ho vessava per l’embut abans de rentar-los. La barreja de whisky, cervesa, vodka, bourbon, vi, rom i ginebra, i certs dies cremes de menta o aniset, donava com a resultat un ponx que s’emportava a casa, i que ell trobava interessant i de vegades fins i tot sorprenent. En última instància, servia per emborratxar-se, gràcies al fet que sabia com fer per dir que aquella fastigosa barreja era deliciosa.

És perfectament normal conviure amb humors oposats: això que la vida és passable i el món un femer. En una realitat en constant canvi no es viu d’una sola manera durant massa temps. Et tornaries boig. El normal és anar fent voltes, i assumint que ara la cosa està bé i a continuació ja no pot estar pitjor. Fa uns dies vaig escoltar a la ràdio un senyor dient que Espanya s’estava suïcidant des de feia temps. Aquell matí, en canvi, jo estava immers en una alegria que havia esclatat la nit anterior, i que semblava no diluir-se. Així que tot és possible: que les coses vagin malament i vagin acceptablement.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

D’altra banda, la percepció dels desastres és sempre relativa. Jesús Pardo explicava a ‘Autorretrato sin retoques’ que en els primeríssims anys cinquanta es va deixar caure pel cafè Gijón Truman Capote, que va explicar a alguns dels joves escriptors allà presents que al seu país els autors també passaven penúries, «i ben dures, per cert». En una ocasió, els va posar com a exemple, «em vaig veure tan escurat de diners que vaig decidir prendre mesures urgents. El primer que vaig fer va ser agafar la màquina d’escriure... i el cotxe... i el vaig omplir d’entrepans de pollastre i ampolles de whisky... i me’n vaig anar a una caseta que tenia a la costa, on vaig passar dos mesos escrivint una comèdia, la vaig estrenar de seguida a Nova York i així vaig sortir del pas». Queda sense resoldre si els conflictes que passava Capote no serien una modalitat d’abundància.

Potser tot perdi gravetat acceptant que som un país que no té remei, però que com a país sense solució, som dels millors.