¿Hora o deshora de Puigdemont?

Aleshores, els esgarips de la caverna duien el nom de l’independentisme d’ERC i de Carod-Rovira, brutalment deshumanitzat pel nacionalisme espanyol per haver pactat, segons l’Aznar mentider, que ETA continués matant fora de territori català. Malgrat la immensa penyora personal pagada pel dirigent republicà, s’obrí un període d’esperança per a Catalunya, el saldo del qual hauria estat més positiu sense el fracàs de l’Estatut provocat per l’animadversió del PSOE envers el Tripartit de Maragall i les presses de CiU per recuperar la Generalitat.

En tot cas, avui, una nova derrota de la dreta s’ha convertit en font d’oportunitats per al nostre país. El 2004 estava en joc fer el motlle per a uns estatuts de segona generació que aprofundissin l’autogovern en el camí cap a un estat federal, ara va de metabolitzar en clau democràtica l’1-O. Es a dir, negociar la construcció d’una solució a partir del principi democràtic.

Certament, algunes rèmores d’aquells temps perviuen. D’una banda, una persistent catalanofòbia en la societat que converteix en titànic qualsevol intent de comprensió de Catalunya, per epidèrmic que sigui, per part de l’esquerra espanyola. De l’altra, la pèrdua de tremp nacional del PSC (costa imaginar un Illa president obrint uns Jocs Olímpics recordant l’Olímpiada Popular del 1936 i Companys, com va fer Maragall el 1992).

I una darrera i no menys important: la divisió del món independentista. Ben segur inevitable, però, perquè ha tingut a veure amb l’aplicació d’una estratègia de nova planta per encarar el posprocés. En definitiva, l’independentisme ancorat primer en la «unilateralitat», després en la «confrontació» i finalment en el «ja n’hi ha prou: amnistia i referèndum, ja!» havia de topar ineludiblement amb la línia seguida per ERC de conquesta progressiva d’una mesa de negociació amb l’Estat a través de la col·laboració amb governs espanyols proclius al diàleg. En són prova l’aprovació dels pressupostos de Sánchez i la tasca de Rufián (en ocasions orfe d’acompanyament per l’acomplexament d’alguns dels seus davant del món posconvergent). En definitiva, pactar una estratègia comuna ERC-Junts-CUP mai no podia ser tasca fàcil perquè les ideologies són tan distintes com plurals les societats i feixuc el pes de la història.

Més enllà dels descàrrecs, l’independentisme hauria d’amoïnar-se pels 730.000 vots perduts, perquè la patacada de Junts hagi estat causada per l’abstenció, la de la CUP pels vots a Yolanda Díaz i la d’ERC per electors que han cregut que el PSOE oferia més garanties antifeixistes que no el partit de Companys, la qual cosa hauria de fer veure a Junqueras la inutilitat de certes prèdiques que relativitzen on comença i on acaba l’esquerra. La d’aquí i la d’allà.

En tot cas, feliçment, a l’independentisme li ha caigut la Grossa. Tant més grossa com impactant ha estat la minva de sufragis el 23J. Que l’aritmètica parlamentària converteixi ERC en imprescindible garanteix que la col·laboració amb Sánchez continuarà, si està disposat a cedir en tres demandes que tenen un suport tranversal i majoritari a Catalunya: traspàs integral de Rodalies, assumpció del insuportable dèficit fiscal i el no enterrament de la mesa de diàleg. Que la mateixa aritmètica ho ampliï a Junts, ofereix a Turull passar de les trinxeres estantisses a la utilitat social del camp obert.

Notícies relacionades

Puigdemont i el duel intern a Junts: ¿Qui decidirà la investidura de Sánchez?

Regeneració democràtica: què com i amb qui

Fer pinya, al capdavall, amb ERC per assolir els tres objectius i abastar nous compromisos de desjudicialització per a un nou 'tempo' polític Catalunya-Espanya. Una fase que no solament ajudaria a superar la divisió interna de l’independentisme, sinó que oferiria a Carles Puigdemont la possibilitat d’ultrapassar el lideratge, més enllà de l’àmbit dels seus estrictes votants.

Caldria, doncs, no malbaratar la Grossa. No fos cas que Fortuna el castigués a empetitir. A ell i a tot l’independentisme.