La caixa negra postelectoral

La caixa negra del procés va ser el maleter del cotxe en què Carles Puigdemont va fugir, deixant abandonats els que havien cregut en el seu il·lusionisme secessionista. Després es va instal·lar a Waterloo en actitud d’anècdota. Mentre la justícia continua buscant-lo i l’independentisme trontolla, ara –com passa després d’un accident aeri– a l’obrir la caixa negra del 23 de juliol de nou apareix Puigdemont, disposat a contribuir a la descomposició d’Espanya.

En les municipals i autonòmiques del 28 de maig, les urnes van computar un excel·lent resultat del PP. Setmanes més tard, en les eleccions generals del diumenge 23, tot i ser la llista més votada, la probabilitat que el PP pugui sumar els escons per anar a la investidura és gairebé nul·la. Gairebé al final d’una nit electoral sorprenent, vam poder viure un moment d’insòlita intensitat política. Entre mirades de sorpresa o perplexitat estava concretant-se en directe la possibilitat que Pedro Sánchez pogués rearmar el seu Govern de coalició havent de demanar ajuda a Junts. Tot s’accelerava però encara es va trigar una mica a connectar explícitament Junts amb el nom del seu líder fugit i perseguit per la justícia, Carles Puigdemont. Va ser nomenar-lo i era com si Jean Valjean, el protagonista d’‘Els miserables’, tornés del presidi per –amb un altre nom– practicar el bé. ¿Què havia pogut passar perquè, si Feijóo no aconseguia prou aliats, Sánchez completés els seus amb un dels personatges que més mal ha volgut causar-li a l’Estat? 

Entre les municipals i les generals, diversos components químics d’intensitat han introduït variants que gairebé ningú tenia previstes. Imaginem la incomoditat de –posem per cas– qui va votar el PP un dia de maig per castigar els pactes de Sánchez amb Podem i un diumenge de juliol va votar el PSOE, per castigar els pactes del PP amb Vox. En el disseny del seu vot tàctic hi lliscaria subreptíciament Puigdemont, com el veí hostil que es cola a l’aniversari del nostre fill. És peculiar que el mateix Pedro Sánchez que va assaborir l’arribada del PSC a l’alcaldia de Barcelona, amb ajuda del PP, perquè no fos de Junts, ara pugui haver de ser sol·lícit amb el partit de Puigdemont per mantenir-se a la Moncloa. 

Notícies relacionades

Asens arrenca la negociació amb Puigdemont perquè Junts faciliti la investidura de Sánchez

De Costa a Lleó XIV, més Europa

Dues eleccions tan successives renoven la familiaritat amb les urnes. Els teòrics parlen molt de ‘relat’. Pretenen que tot tingui un relat o una èpica: cada territori, cada ciutat, Espanya, Europa, l’ordre global. En realitat, no és una bona idea acolorir el trajecte de les democràcies. En els seus millors moments, el relat hi és: Correus afanyant-se fins a l’últim minut de punta a punta de la vella Sepharad, els ventiladors instal·lats pels municipis, el rigor de la Junta Electoral, la prehistòria del sufragi universal i el vot secret, les urnes inviolables, els sistemes electorals, l’ordre constitucional: en fi, la llibertat i l’Estat en la seva plena solidesa operativa, com a columnata del bé comú. 

Venen dies capitals per a la democràcia a Espanya fins a saber quant val l’abstenció de Junts o si cal deixar el ‘sudoku’ postelectoral per dedicar-se a les noves sèries televisives fins que en uns mesos arribi un altre diumenge amb urnes. Els estabilitzadors de la democràcia superen successius vendavals i així passarà amb la crisi en potència. Però les societats desgasten les seves frontisses i s’abstenen de la política. Mentrestant, almenys per un temps, la reaparició incidental o permanent del pròfug Puigdemont ens farà la sensació d’anar trepitjant vidres trencats.