Monia Presta, psicòloga clínica: «Al perdedor li aconsello tenir un coixí a mà»

¿Algun client polític?

He tingut experiència personal amb algun que em parlava de Brussel·les... Són molt diferents de la resta, els polítics.

¿En quin sentit?

Estan molt acostumats a la guerra. Davant la possibilitat de perdre, ja tenen un pla. Quan una persona tria la carrera política és o per un sentit del bé comú o pel poder. I darrere de la voluntat de poder hi ha una falta d’amor, un «així m’estimaran tots».

Aquesta nit, ¿quin consell dona els presidenciables durant el recompte?

Respirar profundament, comptant fins a 10 com a mínim. És la millor eina quan s’activa el nostre sistema antic –el simpàtic–, encarregat de la resposta d’atac o fugida. S’accelera el cor, es produeix sudoració i tensió muscular.

I posem que el candidat A o B ha perdut...

Les emocions fortes, si les cavalquem, duren com a màxim dos minuts. Que tingui a mà un coixí o un espolsador d’alfombres i que, abans de la compareixença, descarregui tota la ràbia. No ha de tenir vergonya. Alleuja. I els dies posteriors ha d’estar disposat a passar per un dol. Carl Gustav Jung va dir: «El que negues et sotmet, el que acceptes et transforma». La ràbia inhibida pot cronificar, fins i tot provocar un atac de cor.

Diuen que votar és una cosa emocional.

El psicòleg social Kurt Lewin va dir que la política –i jo afegeixo, el neuromàrqueting– exploten dues emocions: la por i la ira. Com que no hem rebut educació emocional, les persones no tenim consciència d’aquesta mobilització de les emocions atàviques de supervivència. La piràmide de Maslow, que jerarquitza les necessitats humanes, parla de menjar, dormir i fer sexe. Això no es toca.

La gent mostra els ullals, en general.

Des de la pandèmia hi va haver un canvi. Pensàvem que en sortiríem millor. Amb totes aquelles videotrucades i aplaudiments a les 8, hi havia il·lusió. Però la por es va instal·lar en les persones i en comptes de ser més solidaris, es va cronificar la part dels policies de balcó, la ira quan algú feia una cosa que la norma no permetia.  

¿I això?

Per instint de protecció. Es va tractar el tema de la pandèmia des del punt de vista biològic, però no des de la perspectiva psicosocial. Per això s’ha ressentit tant la salut mental. La societat pateix d’estrès posttraumàtic.

¿Per què costa tant posar-se a la pell de l’altre?

Cal mirar les dades. ¿Quanta gent té benestar econòmic en un moment d’inflació tan alta? Una societat feliç és la que té benestar econòmic, salut i democràcia. No són les condicions amb què ens trobem en la postpandèmia. I l’instint fa que miris per tu i pels teus. L’amor és una emoció complexa.

¿Com de complexa?

Darrere d’una societat hi ha persones i darrere de cada una d’elles, una vivència. Si a casa no t’han donat prou amor, difícilment podràs estimar el proïsme. La majoria van amb el pilot automàtic, no coneixen les seves emocions i no saben quin tipus d’afecció tenen. Falta autoconeixement.

Vostè el té, gairebé per força.

Jo vaig tenir un accident. Anava de paquet en una moto. Vaig estar un any i mig sense caminar. Vaig perdre la salut, la feina i el marit. Però gràcies a això soc la dona que soc. Vaig renéixer. Vaig tornar a una etapa de fecunditat. No dono lloc al victimisme. ¡No es fiï de la gent que es queixa!  

Per vacances ningú vol anar a teràpia.

És curiós, aquest any tinc molta gent a la consulta al juliol i l’agost. L’explicació és que, davant l’augment del cost de vida, molts opten pel viatge interior. 

¿Dona temps? Diu que el cervell triga 21 dies a introduir un nou hàbit.

Cal tenir constància. Les vacances són un bon moment per escoltar el cos, identificar les emocions, abraçar-les i activar el pensament creatiu. Escriure, per exemple, una llista de coses que t’agradin i començar a fer-les.  

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Si viatges amb els nens i l’àvia, poc.

[Riu] Cal pactar una hora per a un mateix, i descobrir el que Sòcrates anomenava el ‘daimon’ [esperit interior]. El millor per recuperar-se és el ‘dolce far niente’, sempre.