En el fons

  –És formidable –diu el Ricardo al mostrar-m’ho–, perquè fa el mateix que una aixeta espatllada, però sense gastar aigua.

Davant el meu gest de sorpresa, afegeix que ell està acostumat a adormir-se amb aquesta cantarella perquè les aixeteries de totes les cases en les quals ha viscut des de la infància tenien aquest problema. Després em pregunta si jo no trobo a faltar aquestes coses i li dic que no, que a mi el degoteig em posa dels nervis, tot i que, pensant-ho bé, tinc una mica de nostàlgia dels televisors que feien ratlles. Un les estava esperant amb certa inquietud perquè solien ser molt inoportunes. 

   –És que una vida sense ratlles –assegura el meu amic– és una vida plana. T’hauries de comprar una tele amb aquesta funció.

   –No crec que existeixin –dic.

   –Existir, existeix tot, la qüestió és saber-ho buscar.

   Quan arribo a casa, busco a Google «televisors amb ratlles» i trobo un munt de consells per eliminar-les, però cap per obtenir-les. Amb la qual cosa descobreixo que les ratlles encara existeixen, tot i que el meu aparell no les produeixi. En això, entra la meva dona i em diu que hem d’avisar el lampista perquè l’aixeta de la cuina degota.

   –A mi no em molesta el soroll –li dic completament entregat ja al mal funcionament de les coses.

   –Però l’aigua és molt cara –diu ella.

   –Posem una gerra sota i l’aprofitem per beure.

  Comprovem que la gerra triga dos dies a omplir-se, de manera que no resulta gaire treballós ocupar-se’n. Disfrutem, en canvi, d’un toc toc continu que fa molta companyia mentre es cuina. Després de menjar, ens asseiem davant la tele.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

   –Ara, per ser feliços del tot –dic en veu alta– només falta que surtin unes ratlles a la pantalla.

   La meva dona em mira amb estranyesa, però crec que en el fons m’entén.