Bonica patacada

La patacada implica un desengany monumental no previst. No hi ha faceta humana en què no te’n puguis emportar una. No és més que una manera inevitable d’obrir-se pas en la vida: et fots una hòstia, escarmentes, i ho tornes a intentar. La decepció és un fet d’allò més comú i inevitable. En aquest sentit, podem estar tranquils. Sempre hi haurà patacades, just després de tenir motius per sentir-se alegres, optimistes, perquè els plans sortiran bé, i al següent minut estàs enfonsat en la misèria, ja que res ha sortit com ho havies plantejat, i tota l’alegria, al repassar-la, es redueix a disgust. No ho vas veure venir. No et va donar la gana de veure-ho. És una sorpresa majúscula relativa. Pintava tot tan bé al teu cap que la sola idea de mostrar-te prudent, o poruc per revés, era patètica. Aquestes són les condicions ideals perquè tingui lloc la patacada: l’entusiasme desfermat, o almenys fingit.

L’hòstia representa alguna cosa més que un desengany, o, en tot cas, un desengany que no et passa pel cap. I deixa un paladar desagradable, com quan menges cloïsses amb sorra. Recorda molt als dibuixos animats en què s’acaba la carretera i el personatge camina diversos metres sobre el buit, ple de confiança, gairebé investit de poders especials, fins que per casualitat mira cap avall, potser perquè no nota el terra, i descobreix amb sorpresa que es precipitarà al buit i es clavarà la patacada del segle.

Enfrontar-se a la decepció per endavant és un exercici de valentia. Et fa por el que puguin pensar de tu si vaticines que tot sortirà malament i que millor seria comptar-hi. A una setmana de les eleccions, per exemple, tots els partits diuen confiar a obtenir un gran resultat, circumstància que, des de fora, cansa. Crec que ens sentiríem més pròxims d’algú que, amb gest taciturn i acorralat, digués: «Doncs no sé si no ens clavarem una bona hòstia».

Notícies relacionades

Ja toca

Pàgines a l’atzar

Però un és molt lliure de ser optimista malgrat tot, fins i tot la realitat. El meu primer any d’institut, el pare del meu company de pupitre es passava els diumenges preguntant-li què tal el curs. El Milucho sempre responia que «tot controlat, papa». Així una setmana rere l’altra. «¿Què tal el llatí, Milucho?» «Controlat». «¿Què tal el dibuix tècnic?» «Controlat». «¿Què tal l’anglès?» «Controlat». Mai vaig veure ningú tan convençut del seu èxit com el Milucho. I això que ni anava a classe. Quan va acabar el primer trimestre i van arribar les vacances de Nadal, el seu pare es va interessar per les notes. El Milucho va somriure amb optimisme, i li va dir la veritat: «Bastant bé, papa. N’he suspès vuit».

I, no obstant, hi ha certa bellesa en les patacades diàries. Charles Chaplin deia que sempre és un èxit posar un pell de plàtan en una pel·lícula. Tot i que no s’ha de trepitjar sense més ni més. «Primer», afirmava, «has de mostrar la pell, després una persona acostant-se, després la pela de plàtan i la persona en la mateixa escena. I finalment a la persona evitant trepitjar la pela i caient a continuació pel forat d’una claveguera». Victoria segura.